És una frase brillant. Irònica. Provocadora. Fa pensar. Especialment a aquells ciutadans que observen com les promeses electorals sovint es perden pel camí, mentre els problemes quotidians continuen existint governe qui governe. Però precisament per la seua aparent contundència convé analitzar-la amb una certa calma.
La primera idea que transmet és que l'abstenció representa una arma política d'enorme poder. Tan poderosa que, si realment fora efectiva per a transformar la societat, els qui controlen el poder intentarien impedir-la. La realitat, però, és molt més complexa. L'abstenció pot expressar protesta, cansament, indiferència o desafecció política, però difícilment es tradueix en canvis concrets. Els governs es formen amb els vots emesos, no amb els que es queden a casa.
Quan una persona decideix no participar en unes eleccions pot estar enviant un missatge. El problema és que ningú sap exactament quin és. Potser rebutja tots els partits. Potser considera que cap candidatura la representa. Potser està satisfeta amb la situació actual. O simplement potser aquell dia no tenia interés a votar. Totes aquestes motivacions acaben agrupades sota una mateixa etiqueta estadística: l'abstenció.
Per això resulta difícil convertir-la en una eina de transformació política. El sistema no sap interpretar silencis. Les urnes sí que saben comptar paperetes.
Els defensors d'aquesta frase solen argumentar que votar pot canviar governs, però mai el sistema. És una afirmació que té una part de veritat. Cap elecció, per si sola, provoca una revolució instantània ni transforma radicalment una societat d'un dia per a un altre. Les democràcies modernes estan pensades precisament per a afavorir canvis graduals i evitar ruptures brusques.
Ara bé, si observem la història, comprovarem que els sistemes també evolucionen. Han canviat drets, llibertats, formes de governar, polítiques socials i models econòmics. Els avanços en educació, sanitat, drets laborals, igualtat jurídica o protecció social no van aparéixer per generació espontània. Van ser el resultat de dècades de reivindicacions socials, però també de decisions polítiques adoptades per representants elegits democràticament.
Votar no és una vareta màgica, però tampoc és un gest inútil.
De fet, si el vot no tinguera cap capacitat d'influència, costaria entendre per què els partits polítics inverteixen tants recursos a intentar convéncer la ciutadania. Tampoc s'explicaria l'interés dels grups de pressió, dels mitjans de comunicació o dels moviments socials per influir en els resultats electorals. Tots ells actuen precisament perquè saben que el resultat de les urnes condiciona les decisions públiques.
Una altra qüestió és si votar és suficient. I probablement ací es troba el vertader debat.
La democràcia no hauria de limitar-se a introduir una papereta en una urna cada quatre anys. Una societat democràtica necessita ciutadans actius, associacions, sindicats, entitats cíviques, moviments veïnals i espais de debat públic. Necessita persones disposades a fiscalitzar els seus governants, a reclamar canvis i a implicar-se en els assumptes col·lectius.
El problema apareix quan es confon el desencant amb la impotència. És comprensible sentir frustració davant les limitacions de la política. És legítim criticar els partits, denunciar incoherències o mostrar escepticisme davant certes promeses electorals. Però una cosa és qüestionar el funcionament del sistema i una altra molt diferent assumir que qualsevol forma de participació és inútil.
La resignació difícilment ha canviat mai res.
Quan la ciutadania abandona els espais de participació, siguen les urnes o qualsevol altre àmbit de la vida pública, aquests espais no desapareixen. Senzillament són ocupats per altres persones. I els qui renuncien a participar acaben tenint menys capacitat d'influir en les decisions que afecten la seua vida quotidiana.
Potser la frase continuarà circulant durant molts anys perquè connecta amb una sensació real de desencís. Però, més enllà de l'enginy de la formulació, amaga una simplificació excessiva de la realitat.
Ni l'abstenció canvia el món per ella mateixa ni el vot és capaç de transformar-lo tot. Els canvis profunds solen ser el resultat de processos llargs, complexes i sovint imperfectes. Processos en els quals intervenen les idees, la mobilització social, el debat públic i, també, els resultats electorals.
Per això, davant el fals dilema entre votar i no votar, potser convé recordar una veritat molt menys espectacular, però molt més útil: la democràcia no funciona només quan votem, sinó quan participem. I participar sempre és més difícil que limitar-se a contemplar la realitat des de la barrera.