Era el darrer diumenge d’octubre. Una cita marcada al calendari que enguany afrontava des d’una perspectiva diferent. Han passat alguns mesos des que vaig deixar de militar i, encara que la vida ha continuat avançant amb nous reptes, nous projectes i noves il·lusions, tornar a coincidir amb tanta gent vinculada a una etapa tan important de la meua vida em generava una sensació difícil de definir.
He de confessar que anava amb una certa curiositat. No sabia exactament què em trobaria ni com em sentiria. A vegades imaginem distàncies que en realitat no existeixen. Construïm murs en la nostra ment que després descobrim que mai es van arribar a alçar.
I això és exactament el que hui he sentit.
Molta gent.
Molts somriures.
Molts besos.
Molts abraços.
Molt de carinyo.
De vegades oblidem que més enllà de qualsevol responsabilitat, projecte o etapa compartida, el que realment queda són les persones. Hui m’he retrobat amb moltes d’elles. Algunes feia temps que no les veia. Amb altres he pogut conversar uns minuts. També hi ha hagut salutacions ràpides, mirades còmplices i eixos gestos senzills que tenen més valor del que sembla.
I la veritat és que m’he sentit bé.
Molt bé.
No perquè res haja tornat a ser com era. La vida no funciona així. Les etapes passen, les circumstàncies canvien i les persones evolucionem. Però precisament per això ha sigut tan especial. Perquè he comprovat que es pot tancar una etapa sense perdre l’afecte de la gent. Que es poden prendre decisions personals sense que això implique renunciar als vincles humans que s’han construït durant anys.
Quan deixes enrere una etapa important sempre hi ha qui interpreta les coses des de fora. Hi ha qui pensa que tot canviarà. Que desapareixeran les relacions. Que els camins es separaran definitivament.
Però la realitat sol ser molt més senzilla.
Quan les relacions són sinceres, continuen.
Quan l’afecte és real, roman.
Quan el respecte és mutu, sobreviu als canvis.
Hui he sentit exactament això.
M’he sentit part d’un tot.
I vull remarcar eixa expressió perquè és la que millor defineix el que he experimentat. No parle de sentir-me part d’una organització ni d’una estructura concreta. Parle de sentir-me part d’una comunitat humana formada per persones amb les quals he compartit moments importants de la meua vida.
Persones amb qui he coincidit en alegries i decepcions.
Persones amb qui he compartit il·lusions.
Persones amb qui he après.
Persones amb qui he crescut.
I això continua existint.
Potser amb una forma diferent.
Potser des d’un altre lloc.
Però continua existint.
A mesura que avançava el dia, la sensació estranya amb què havia començat va anar desapareixent. En el seu lloc va aparéixer una serenitat molt agradable. La serenitat de comprendre que hi ha decisions que s’han de prendre, camins que s’han de seguir i etapes que s’han de tancar, però que això no implica esborrar el passat.
Al contrari.
Significa valorar-lo.
Significa agrair-lo.
Significa reconéixer tot allò que t’ha aportat.
Perquè les experiències viscudes ens acompanyen sempre. Formen part de nosaltres. Ens han convertit en qui som hui. I negar-les seria negar una part de la nostra pròpia història.
Quan he arribat a casa he pensat precisament en això. En la sort que tenim quan podem mirar enrere sense rancor, sense nostàlgia excessiva i sense necessitat de demostrar res a ningú. La sort de poder recordar una etapa amb estima i continuar caminant cap al futur amb la mateixa il·lusió.
Hui el darrer diumenge d’octubre m’ha regalat una lliçó senzilla però molt valuosa: les persones estan per damunt de qualsevol altra cosa.
Els càrrecs passen.
Les etapes acaben.
Els projectes canvien.
Però els abraços sincers continuen emocionant igual.
I potser això és el més bonic de tot.
Perquè uns mesos després de prendre una decisió important, he descobert que hi ha coses que romanen intactes. El respecte. L’afecte. Els records compartits. I eixa sensació reconfortant de saber que, malgrat els canvis, continues formant part d’una història col·lectiva escrita per moltes persones.
Hui he tornat a casa amb el cor tranquil, amb un somriure discret i amb la certesa que algunes de les millors coses de la vida no depenen de les sigles ni de les circumstàncies.
Depenen simplement de les persones.
I de la capacitat que tenen per fer-te sentir, fins i tot després de molt de temps, que continues formant part d’un tot.