La menopausa no és una malaltia. És una fase natural de la vida. Però això no significa que no comporte problemes de salut importants. Fogots, insomni, canvis hormonals, ansietat, depressió, pèrdua de massa òssia, augment del risc cardiovascular o problemes cognitius poden afectar de manera significativa la qualitat de vida de milions de dones. Malgrat això, continua existint una enorme falta d'inversió en recerca i atenció especialitzada.
La situació resulta encara més incomprensible si tenim en compte que les dones passaran aproximadament un terç de la seua vida en etapa postmenopàusica. Tot i això, la ciència ha dedicat molts més recursos a estudiar altres processos fisiològics que afecten molta menys població.
Però el problema no és únicament econòmic. És també cultural.
Durant dècades, la medicina ha utilitzat el cos masculí com a model universal. Allò que passava als homes es considerava vàlid per a tota la població. Les dones han estat sistemàticament infrarepresentades en nombrosos estudis clínics i biomèdics, generant un buit de coneixement amb conseqüències directes en diagnòstics, tractaments i protocols sanitaris.
I és ací on apareixen situacions que semblen una sàtira, però que reflecteixen un problema molt real. Fins i tot en qüestions relacionades amb la salut femenina, continuen apareixent referències i recomanacions basades en investigacions realitzades majoritàriament sobre homes. Això evidencia fins a quin punt alguns biaixos històrics continuen presents en la investigació científica i en la presa de decisions públiques.
Cal repetir-ho perquè sembla increïble.
Parlem d'una etapa biològica exclusivament femenina que, durant massa temps, no ha rebut l'atenció científica que mereix. No estem davant d'un error menor. Estem davant d'una mostra de com determinades necessitats de salut de les dones han quedat relegades a un segon pla.
Algú imaginaria una guia sobre el càncer de pròstata basada principalment en estudis fets amb dones? Evidentment no. Però quan es tracta de la salut femenina, massa sovint s'ha actuat com si qualsevol aproximació fora suficient.
El missatge implícit és devastador: les dones continuen sent considerades una variant del model masculí.
Aquesta situació no és nova. Durant anys, nombrosos estudis sobre envelliment han ignorat l'impacte de la menopausa, malgrat que aquesta etapa pot influir en molts dels processos fisiològics associats a l'edat. La conseqüència és un coneixement incomplet que dificulta el desenvolupament de tractaments i estratègies preventives més eficaces.
Les conseqüències van molt més enllà dels laboratoris.
Quan no hi ha investigació suficient, hi ha menys coneixement. Quan hi ha menys coneixement, hi ha pitjors diagnòstics. Quan els diagnòstics són pitjors, augmenta el patiment de les pacients. És una cadena perfectament identificable que acaba afectant milions de dones.
Mentrestant, moltes continuen sentint que els seus símptomes són banalitzats. Se'ls diu que és una etapa normal, que cal aguantar, que forma part de l'edat. Però que siga normal no significa que haja de ser ignorada.
També és una qüestió econòmica. Les baixes laborals associades a la menopausa, la reducció de productivitat derivada de l'insomni o dels problemes cognitius i la necessitat de tractaments específics tenen un impacte directe sobre les economies. No obstant això, els governs continuen actuant com si fora un assumpte privat que cada dona ha de gestionar individualment.
Aquesta invisibilització respon a una realitat incòmoda: la societat continua tenint dificultats per parlar de l'envelliment femení. Es parla de maternitat, d'embaràs o de fertilitat, però la menopausa continua envoltada de silencis, prejudicis i estereotips.
Per això no és suficient reclamar més consultes mèdiques o més tractaments. Cal una transformació profunda de les polítiques públiques.
Necessitem més investigació específica, més formació per al personal sanitari, més unitats especialitzades, més educació social i més recursos públics. Necessitem que la menopausa deixe de ser una nota a peu de pàgina en les estratègies de salut.
Perquè no és acceptable que la meitat de la població continue esperant l'atenció que mereix.
I perquè si en ple segle XXI encara hem d'explicar que la menopausa s'ha d'estudiar amb el rigor i l'atenció que mereixen les dones, el problema no és només científic. El problema és també social i polític.
La salut de les dones mereix alguna cosa millor que la indiferència institucional. Mereix respecte, coneixement i recursos. I els mereix ara.