Quan una persona es trenca una cama, ningú qüestiona la necessitat de posar barreres de seguretat, senyalitzar zones perilloses o promoure hàbits que reduïsquen accidents. En canvi, quan parlem de salut mental, sembla que la prevenció siga una qüestió secundària. El sistema se centra a reparar els danys quan aquests ja s'han produït.
Aquesta manera d'actuar té un cost immens. No només econòmic per a les administracions públiques, sinó també personal, familiar i comunitari. Una crisi de salut mental no afecta únicament qui la pateix. Impacta en les relacions, en el rendiment acadèmic, en el treball, en la convivència i, en els casos més greus, pot arribar a provocar situacions irreparables.
La paradoxa és evident. Sabem que existeixen factors de risc. Coneixem els efectes de la soledat no desitjada, de la precarietat laboral, de l'assetjament escolar, de la pressió social, de la hiperconnexió digital i de la falta de suport emocional. També sabem quins factors protegeixen: xarxes socials sòlides, comunitats cohesionades, esport, cultura, educació emocional i accés fàcil a serveis psicològics. Si disposem d'aquest coneixement, per què continuem arribant tard?
Una de les raons és cultural. Històricament hem considerat la salut mental com un assumpte privat. Es demanava resistència, capacitat de sacrifici i silenci. Encara avui moltes persones senten vergonya de reconéixer que no es troben bé emocionalment. Aquesta cultura del "ja se't passarà" o del "has de ser fort" dificulta la detecció precoç dels problemes.
També existeix una raó política. La prevenció dona resultats a llarg termini, mentre que la política sovint funciona amb horitzons electorals de quatre anys. Construir una comunitat més resilient, educar emocionalment des de la infància o reforçar els vincles socials pot tardar anys a mostrar resultats. Però quan aquests arriben, són profunds i duradors.
L'escola és probablement el millor exemple. Durant dècades s'ha prioritzat la transmissió de coneixements acadèmics, mentre que les competències emocionals han quedat en segon pla. Tanmateix, aprendre a gestionar la frustració, identificar emocions o resoldre conflictes és tan important per a la vida com dominar les matemàtiques o la gramàtica.
Passa una cosa semblant en l'àmbit laboral. Moltes empreses ofereixen suport quan un treballador ja està esgotat, ansiós o de baixa. Poques revisen de manera profunda les causes que provoquen eixe malestar: càrregues excessives, manca de conciliació, objectius inassolibles o entorns laborals tòxics.
La prevenció tampoc consisteix únicament a contractar més psicòlegs. És una qüestió transversal. Significa urbanisme que facilite la convivència, habitatge digne, polítiques contra la pobresa, espais culturals accessibles, esport de base i comunitats capaces d'acompanyar les persones abans que arriben al límit.
Cal canviar la pregunta. En lloc de preguntar-nos com tractarem els problemes de salut mental del futur, hauríem de preguntar-nos quines decisions estem prenent hui per evitar-los. Igual que vacunem per previndre malalties o eduquem per evitar accidents, hauríem d'invertir molt més en construir benestar emocional.
Curar és imprescindible. Ningú ho discuteix. Però una societat intel·ligent entén que la millor intervenció és aquella que evita el sofriment abans que aparega. La salut mental no hauria de ser una política de reparació, sinó una política de prevenció.
Perquè arribar a temps sempre és millor que arribar tard. I en salut mental, massa vegades arribem quan el mal ja està fet.