La casa no era seua. Mai no ho havia sigut.
Era un pis menut, humit, dividit en dues habitacions per parets tan primes que les veus semblaven travessar-les com el fum.
En una dormia ella. En l’altra, el seu fill de deu anys.
Entre totes dues habitacions no existia la intimitat, només una fràgil il·lusió de distància.
Aquell matí va trobar la carta sota la porta.
Sabia què era fins i tot abans d’obrir-la.
El sobre feia setmanes que s’anunciava amb telefonades perdudes, correus ignorats i amenaces redactades amb llenguatge administratiu.
La notificació era breu i freda: el desnonament ja tenia data definitiva.
Es va asseure en una cadira al costat de la cuina.
Va llegir cada línia dues vegades.
Després va doblegar el paper amb cura, com si fent-ho també poguera reduir el problema.
El seu fill l’observava des del passadís.
—Què hi posa?
Ella va forçar un somriure.
—No res important.
Però els xiquets aprenen prompte que els adults menteixen quan tenen por.
La vesprada va anar caient lentament sobre l’edifici.
Les canonades gemegaven.
Algun veí discutia en un altre pis.
Un televisor llunyà repetia les notícies.
Quan el telèfon va sonar, ella va respondre de seguida.
No sabia que el seu fill, estirat al llit de l’habitació del costat, podia escoltar cada paraula a través d’aquelles parets miserables.
—Ja no queda temps —va dir una veu masculina.
—Ho sé.
—Han rebutjat el recurs.
Silenci.
—I ara què faig?
La pregunta va quedar suspesa en l’aire.
—No puc respondre això.
—Tinc un fill.
—Ho sé.
Un altre silenci.
Més llarg.
Dolorós.
—No tinc on anar.
La veu de l’altra banda semblava cansada.
—Ho sent.
La telefonada va acabar.
El xiquet va romandre immòbil, mirant el sostre.
No entenia tots els detalls, però en comprenia prou.
Sabia que estaven perdent la casa.
Sabia que sa mare plorava quan pensava que ningú la veia.
A través de la paret va sentir passos.
Després, el soroll de calaixos que s’obrien.
Objectes que es movien.
Alguna cosa que queia a terra.
Després, res.
Un silenci absolut.
Tan estrany que resultava inquietant.
El xiquet es va incorporar.
—Mamà?
Ningú no va respondre.
—Mamà?
Semblava que tot l’edifici continguera la respiració.
I aleshores va arribar el soroll.
Sec.
Brutal.
Un únic tret.
Les parets van tremolar.
Els veïns van començar a cridar.
Una porta es va obrir en algun lloc del passadís.
Una altra es va tancar de colp.
El xiquet va romandre assegut al llit, incapaç de moure’s, amb el cor colpejant-li el pit.
Sabia que acabava d’ocórrer alguna cosa irreversible.
Fora, les sirenes començaven a acostar-se.
Dins, entre aquelles dues habitacions separades per una paret massa prima per a ocultar les paraules, però massa gruixuda per a evitar la tragèdia, va quedar surant un silenci encara més profund que l’anterior.
Un silenci que acompanyaria el xiquet la resta de la seua vida.