La trinxera no és un espai de guerra, sinó de veritat. És el lloc on escric, on pense, on em reconec en allò que faig i en allò que defense. Tornar-hi ha sigut com recuperar una respiració que havia quedat a mig camí. Ara, cada gest, cada decisió, cada paraula que deixe caure damunt el paper té una intensitat que abans no trobava. És com si la vida haguera fet un clic silenciós, i de sobte tot encaixara.
Hi ha una serenitat nova en aquest retorn. No és una fugida ni una victòria; és una afirmació. He tornat perquè ací és on la meua energia es transforma en alguna cosa útil, en alguna cosa que m’explica. I potser sí, potser no hauria d’haver eixit mai. Però també sé que aquell temps fora m’ha permés veure amb més claredat què és el que realment importa. La distància, encara que a vegades dolga, també ordena.
Ara avance amb una calma que abans no tenia. Em sent més complet, més coherent, més fidel a mi mateix. La felicitat, al final, és això: un lloc on el soroll deixa de confondre’t i la vida recupera el seu ritme natural. I en aquest ritme, la trinxera és casa. És origen i destí. És el lloc on torne i on em quede.