Les dites populars són una de les formes més antigues de transmissió de coneixement col·lectiu. Han passat de generació en generació condensant experiències, pràctiques laborals, creences i maneres d’entendre el món. Al País Valencià, moltes d’estes expressions naixen d’una societat eminentment agrària, on el ritme de la vida estava marcat per les estacions, la llum solar i les necessitats del treball al camp.
Entre les més conegudes trobem “Qui matina fa farina”. Una frase curta, aparentment innocent, que durant segles ha servit per transmetre una idea molt concreta: l’esforç i la diligència tenen recompensa. En una societat en què cada hora de llum era valuosa i en què el treball manual determinava sovint la supervivència familiar, alçar-se prompte era una necessitat material abans que una elecció personal.
Tanmateix, les societats canvien. Les condicions laborals, els models familiars, les tecnologies, els reptes mediambientals i les reivindicacions socials han transformat profundament la nostra manera de viure. Les dites populars continuen sent valuoses perquè formen part del patrimoni cultural, però també poden ser reinterpretades perquè dialoguen amb el present.
Potser, al segle XXI, la dita podria reformular-se així: “Qui cuida el temps i la comunitat sembra futur compartit”. No es tracta només de matinar, sinó d’entendre com construïm col·lectivament una societat més justa, sostenible i humana.
El significat tradicional de “Qui matina fa farina” és senzill. La persona que s’alça prompte aprofita millor el dia, treballa més i obté millors resultats. La farina, element essencial de l’alimentació tradicional, simbolitza el fruit del treball. La idea central és que la constància i la iniciativa generen beneficis.
Este missatge conté una part de saviesa que conserva tota la seua vigència. L’organització, la responsabilitat i la capacitat d’actuar són qualitats positives. Però també reflectix una manera determinada d’entendre la productivitat. En el món rural tradicional, els ritmes personals quedaven subordinats a les necessitats del treball. Qui més treballava era considerat més valuós. Qui descansava podia ser percebut com algú mandrós o poc compromés.
Des d’una mirada contemporània, esta interpretació presenta algunes limitacions. Sabem que no totes les persones partixen de les mateixes condicions socials. No és igual afrontar el dia amb una vivenda digna que fer-ho amb precarietat habitacional. No és igual disposar de temps per descansar que treballar en diversos llocs per arribar a final de mes. Tampoc és igual ser una persona sense responsabilitats de cures que fer-se càrrec de menors, persones majors o familiars dependents.
La societat actual també ha qüestionat el mite meritocràtic segons el qual l’esforç individual explica per si mateix l’èxit o el fracàs de les persones. Milers de treballadores i treballadors s’alcen cada dia abans de l’alba, encadenen jornades extenses i continuen vivint en situacions d’inseguretat econòmica. Matinar, per si sol, no garanteix cap prosperitat.
A més, la cultura de la hiperproductivitat s’ha convertit en una de les grans contradiccions del nostre temps. Les xarxes socials estan plenes de missatges que glorifiquen les rutines extremes, els horaris impossibles i la disponibilitat permanent. Es presenta l’èxit com una qüestió d’esforç individual mentre es fan invisibles les desigualtats estructurals. Així, moltes persones acaben sentint culpa per no arribar a tot, quan en realitat el problema és un model econòmic que exigeix rendiments incompatibles amb una vida saludable.
La relectura contemporània de la dita ens obliga a preguntar-nos què ha canviat en la societat. Hui sabem que el descans és una necessitat humana fonamental. Les cures no són una activitat secundària sinó una dimensió central de la vida. També hem après que el benestar col·lectiu no depén únicament del creixement econòmic, sinó de factors com la salut mental, la cohesió social, la qualitat democràtica o la sostenibilitat ambiental.
La tecnologia ha alterat completament la relació amb el temps. Moltes persones ja no treballen segons l’horari del sol sinó segons algoritmes, correus electrònics, aplicacions de repartiment o reunions virtuals. La frontera entre vida personal i laboral és cada vegada més difusa. En este context, matinar deixa de ser la clau de l’èxit. El que realment importa és recuperar el control sobre el nostre temps.
També els feminismes han aportat una mirada imprescindible. Durant segles, una gran part del treball de cures va quedar ocult darrere dels discursos sobre l’esforç productiu. Mentrestant, moltes dones sostenien la vida familiar realitzant tasques imprescindibles però poc reconegudes. Quan pensem en qui “fa farina”, cal recordar que també genera benestar qui acompanya una persona dependent, qui educa una criatura o qui cuida una xarxa comunitària.
Des d’una perspectiva ecologista, la dita adquireix noves lectures. El planeta està mostrant els límits d’un model basat en produir i consumir cada vegada més. Ja no es tracta d’accelerar indefinidament. Potser el repte és aprendre a viure dins dels límits ecològics, respectant els recursos naturals i preservant el territori per a les generacions futures.
Al País Valencià, esta reflexió és especialment rellevant. Les sequeres recurrents, la pressió urbanística sobre la costa, la pèrdua d’espais agrícoles o els efectes del canvi climàtic ens recorden que la prosperitat no pot mesurar-se només en termes econòmics. Necessitem una cultura del temps compatible amb la protecció de l’Horta, de la marjal, de les muntanyes i dels pobles que mantenen viu el territori.
L’aplicació actual d’esta reinterpretació es pot observar en nombrosos àmbits. Una cooperativa que aposta per la conciliació familiar està generant més futur que una empresa que obliga a jornades infinites. Un centre educatiu que incorpora la coeducació, la inclusió i la participació democràtica està sembrant una farina més valuosa que qualsevol benefici immediat. Un projecte veïnal que recupera un espai públic degradat crea riquesa social encara que no aparega en cap indicador econòmic.
També ho veiem en els moviments que reivindiquen un accés digne a l’habitatge, la defensa dels serveis públics o la necessitat de reforçar la sanitat i l’educació. Estes lluites ens recorden que el progrés no és una competició individual sinó una construcció col·lectiva.
Fins i tot en l’entorn digital, la reinterpretació resulta útil. En lloc de premiar qui està permanentment connectat, potser hauríem de valorar qui compartix coneixement, combat la desinformació, construïx comunitat i promou relacions respectuoses. El temps invertit en reforçar els vincles humans és tan productiu com qualsevol activitat econòmica.
Per això, “Qui matina fa farina” continua contenint una intuïció valuosa, però necessita una actualització profunda. El repte contemporani no és simplement despertar abans. És preguntar-nos per a què utilitzem el temps, amb qui el compartim i quin futur estem construint.
La saviesa popular pot continuar orientant-nos si sabem llegir-la amb ulls nous. Hui sabem que la prosperitat no naix exclusivament de l’esforç individual. Naix també de les cures, de la solidaritat, de la defensa dels drets socials, de la sostenibilitat ambiental i de la capacitat de construir comunitats inclusives.
Potser la lliçó del segle XXI és que no cal matinar més que ningú per ser valuós. El que importa és contribuir a una societat en què totes les persones puguen viure amb dignitat. Eixa és la farina que realment necessitem produir. I eixe és el futur que val la pena sembrar.