Mireia, Aitana, hi ha dies en què pense que la vida no és tant una qüestió d’on arribem com de com ens movem. No parle només dels trajectes que fem entre casa i l’escola, entre la faena i el supermercat, o entre un poble i una ciutat. Parle d’una cosa més fonda. De la manera com travessem el temps, els espais i les persones. La mobilitat sembla una paraula moderna, tècnica, quasi burocràtica, però en realitat parla d’una pregunta molt antiga: com habitem el món sense passar per damunt d’ell. Cada dia triem una velocitat, una distància i una forma de relacionar-nos amb allò que ens envolta.
Quan vos mire caminar pel carrer ho entenc millor. Mireia encara té la capacitat de distraure’s amb qualsevol detall. Una formiga, una rajola trencada, una ombra que canvia de forma. Aitana ja camina amb un ritme diferent, més conscient del destí, més pendent de l’horari, de les esperes i de les obligacions. Totes dues teniu raó. Totes dues m’ensenyeu alguna cosa. Perquè la vida necessita, alhora, curiositat i direcció. El problema apareix quan oblidem una de les dos. Quan només mirem els objectius, deixem de veure el món. Quan només mirem els marges, acabem sense saber on anem.
Vivim en una època obsessionada per la rapidesa. Sembla que qualsevol trajecte haja de ser escurçat, qualsevol espera eliminada, qualsevol distància reduïda a un clic. Ens han convençut que cada minut és una carrera contra alguna cosa invisible. Però jo no estic segur que sempre avancem quan anem més de pressa. Hi ha viatges en tren que ensenyen més que un vol. Hi ha carrers recorreguts caminant que expliquen més sobre una ciutat que qualsevol aplicació. Hi ha converses que només existixen perquè algú va arribar cinc minuts tard. Potser la velocitat és útil, però no és una brúixola moral. No ens diu què val la pena.
Les ciutats també conten històries sobre la mobilitat. N’hi ha que semblen construïdes perquè les persones es troben, i n’hi ha que pareixen dissenyades perquè ningú es mire als ulls. Quan un carrer només pensa en els vehicles, les persones es convertixen en obstacles. Quan una plaça permet asseure’s, parlar i jugar, la ciutat recorda que abans que consumidors o conductors som veïns. M’agrada pensar que cada decisió urbanística és una declaració de principis. No és només una qüestió de carrils o voreres. És una forma de respondre a una pregunta senzilla: per a qui construïm els llocs on vivim?
Vosaltres heu crescut en un món on moure’s sembla fàcil. Un mapa al telèfon indica qualsevol camí. Una pantalla mostra l’hora exacta d’arribada. Un algoritme suggereix la ruta més eficient. Tot això és útil, però també té un risc discret. Podem acabar confonent orientació amb coneixement. Saber arribar a un lloc no significa entendre’l. Conéixer una ciutat no és haver recorregut tots els seus carrers, sinó haver sentit alguna cosa caminant per ells. La tecnologia ens ajuda a no perdre’ns, però no pot decidir què mereix ser buscat. Eixa responsabilitat continua sent nostra.
També existeixen altres formes de mobilitat. Hi ha persones que poden moure’s lliurement i altres que troben fronteres invisibles a cada pas. Hi ha qui canvia de país buscant una oportunitat, qui deixa arrere una llengua, una casa o una part de si mateix per poder continuar. Quan escolte certes converses sobre immigració o pobresa, tinc la sensació que massa gent oblida una veritat elemental. Ningú abandona allò que estima perquè sí. Darrere de cada trajecte llarg hi ha una història. Darrere de cada maleta hi ha una renúncia. I darrere de moltes arribades hi ha una dignitat que mereix respecte.
Potser per això la mobilitat també parla de privilegi. Poder escollir és una forma de llibertat que sovint donem per descomptada. Escollir on viure, com desplaçar-se, quan marxar o quan tornar. No totes les persones tenen aquesta possibilitat. Hi ha qui viu atrapat per les circumstàncies, pels diners, per la salut o per les responsabilitats. Comprendre això no hauria de provocar culpa, sinó consciència. Les coses importants comencen quasi sempre així: adonant-nos que la nostra experiència no és la mesura universal de totes les experiències. El món s’eixampla quan deixem de mirar-lo només des del nostre lloc.
Jo vinc d’una terra acostumada als camins. Portem segles entrant i eixint de pobles, de camps, de mercats i de ports. El Mediterrani ens ha ensenyat que les fronteres són menys sòlides del que semblen. Les llengües viatgen, les idees viatgen, les persones viatgen. També la nostra identitat és, en certa manera, una història de moviments. Ser valencià no és quedar-se quiet dins d’una fotografia antiga. És portar una memòria mentre continuem caminant. Les arrels no servixen per immobilitzar-nos. Servixen perquè el vent no ens arranque quan decidim avançar.
Quan pense en vosaltres dos, imagine futurs diferents. Potser estudiareu lluny. Potser viureu en altres ciutats. Potser un dia fareu les maletes i passareu anys observant horitzons que jo no he vist mai. Espere que ho feu sense por. Però també espere que conserveu una cosa menuda i essencial: la capacitat de recordar des d’on mireu el món. No perquè el lloc d’origen siga superior a cap altre, sinó perquè saber d’on venim ens ajuda a entendre qui som quan tot al voltant canvia.
Al final, filles meues, crec que la mobilitat és una qüestió de respecte. Respecte pel territori que travessem, per les persones amb qui coincidim i per nosaltres mateixos. Cada desplaçament és una relació. Cada trajecte deixa una petjada, visible o invisible. I encara que el món continue accelerant-se, jo desitge que conserveu la valentia de caminar algunes vegades més lentament. No per nostàlgia ni per resistència, sinó perquè hi ha coses que només es deixen veure a la velocitat humana. Les mirades, els silencis, les preguntes importants. Tot allò que no apareix als mapes, però que acaba orientant una vida sencera.