A primera vista, sembla una justificació raonable. Les societats necessiten normes, procediments i jerarquies. Ningú espera que cada funcionari, policia, empleat o militar reinterpretara constantment les instruccions que rep. Però la història ens ha ensenyat que l'obediència cega té un preu molt alt.
Per això resulta tan potent la reflexió següent:
«¿Sabeu qui només complien ordres i complien la llei? Els soldats nazis.»
La frase pot resultar incòmoda, però precisament per això obliga a pensar. No afirma que qualsevol persona que obeïsca una ordre siga comparable a un nazi. El que recorda és una cosa molt diferent: que el simple fet d'estar complint una ordre o una norma legal no converteix automàticament una acció en moralment correcta.
El règim nazi va construir un entramat legal que donava cobertura a la persecució, la discriminació i l'extermini de milions de persones. Molts dels qui participaren en aquell sistema afirmaren després que només havien fet la seua feina. Només seguien instruccions. Només aplicaven les lleis vigents. Però el món va arribar a una conclusió molt clara després de la Segona Guerra Mundial: existeix una responsabilitat individual que va més enllà de l'obediència.
Aquesta és una de les grans lliçons del segle XX. La legalitat i la moralitat no sempre coincideixen. Hi ha hagut lleis que permetien l'esclavitud, la segregació racial o la discriminació de les dones. Eren legals, sí. Però eren justes? Evidentment no.
Per això les democràcies modernes no es basen únicament en el compliment de la llei. També es fonamenten en els drets humans, en els principis ètics i en la capacitat crítica dels ciutadans. Una societat madura necessita persones capaces de preguntar-se si una ordre és correcta, si una decisió respecta la dignitat humana o si una norma està causant un perjudici injustificat.
És més fàcil amagar-se darrere d'un reglament que assumir responsabilitats. És més còmode dir «no era cosa meua» que alçar la veu. Però els grans avanços socials han arribat precisament gràcies a persones que es negaren a acceptar que l'obediència era suficient. Persones que decidiren actuar segons la seua consciència quan les normes establides anaven en direcció contrària a la justícia.
La reflexió sobre els soldats nazis no pretén banalitzar la història ni convertir qualsevol desacord actual en una comparació extrema. Pretén recordar-nos una veritat essencial: l'excusa de l'obediència té límits. Cada persona és responsable dels seus actes, encara que aquests es produïsquen dins d'una estructura jeràrquica o sota l'empara d'una llei.
Al cap i a la fi, les lleis les redacten persones. Les ordres les donen persones. I les accions les executen persones. Quan alguna cosa és clarament injusta, la pregunta important no és si era legal o si venia imposada des de dalt. La pregunta important és si era correcta.
La història ens jutja no sols per les normes que obeïm, sinó també per aquelles injustícies que vam decidir no qüestionar.