Hi ha noms que es convertixen en una frontera moral. Noms que, quan els pronunciem, ens obliguen a mirar-nos com a societat i a preguntar-nos què hem fet, què fem i què estem disposades a fer per protegir la dignitat humana. Josefina Corresa és un d’eixos noms. Una dona de Sagunt, de la nostra terra, de la Comunitat Valenciana, que va ser assassinada per ETA en un dissabte de desembre de 1995 mentre feia allò que fan les vides tranquil·les: preparar el Nadal, caminar entre gent, compartir un matí qualsevol amb la família. Hui, dia dedicat a les víctimes del terrorisme, el seu nom torna com una llum que no permet l’oblit.
El 16 de desembre de 1995, El Corte Inglés de Pintor Sorolla estava ple de vida. Era dissabte, era Nadal, era València. A les 13.40, una telefonada en nom d’ETA avisava de la col·locació d’una bomba en un centre comercial de la cadena, però sense especificar quin. A les 15.02, un artefacte explotava en els lavabos de la cafeteria. No era l’únic: n’hi havia set més repartides per tot l’edifici. Set bombes en un espai ple de famílies, criatures, treballadores, persones que no representaven cap poder ni cap estructura. Set bombes pensades per fer mal, per fer por, per fer política a través del terror.
Josefina va morir. El seu marit i una de les filles van resultar ferits. Vuit persones més van quedar atrapades en aquella explosió que va sacsejar la ciutat i va recordar el que havia passat a Hipercor. I tot això només cinc dies després que ETA assassinara sis treballadors de la Armada al Puente de Vallecas. Aquell final d’any va ser una successió de dolor, una cadena de violència que demostrava que el terrorisme no és només un acte puntual, sinó una estratègia: fer que la societat visca amb la sensació que qualsevol lloc pot ser un objectiu, que qualsevol vida pot ser truncada, que ningú està fora de perill.
Quan parlem de terrorisme, sovint ens quedem en les xifres, en les sigles, en les responsabilitats polítiques. Però el terrorisme és, sobretot, això: Josefina. Una dona que no buscava cap confrontació, que no representava cap institució, que no era part de cap conflicte. Una dona que simplement vivia. I és precisament això el que fa del terrorisme una forma extrema de violència: que les víctimes no són triades per qui són, sinó per on estan. Que el missatge no va dirigit a elles, sinó a totes nosaltres. Que l’objectiu no és matar una persona, sinó fer que la societat entenga que pot ser la següent.
Però hui, quan recordem Josefina, també hem de mirar el context en què vivim. Una democràcia madura no és aquella que no té conflictes, sinó aquella que sap conviure amb sensibilitats diverses sense renunciar als principis fonamentals. Una democràcia madura és aquella que pot escoltar, discutir, discrepar, negociar, transformar, sense que cap idea, per legítima que siga, convertisca la violència en una opció. Una democràcia madura és aquella que entén que la pluralitat és una riquesa, però que la dignitat humana és un límit infranquejable.
En el nostre país conviuen memòries diferents, identitats diverses, projectes polítics que no sempre coincideixen. I això és normal. És sa. És desitjable. El problema no és la pluralitat, sinó la temptació de convertir el dolor en arma política o la violència en instrument de reivindicació. El terrorisme, siga quin siga, és una renúncia a la democràcia. És una forma de dir que la vida de les persones és prescindible si serveix a una causa. I això, en una societat que vol ser lliure, és inadmissible.
Per això, en este dia de les víctimes del terrorisme, cal recordar que la memòria no és un exercici sentimental, sinó una responsabilitat democràtica. La memòria de Josefina, la memòria de totes les víctimes, és una manera de dir que la convivència no pot ser segrestada per la por. Que la pluralitat no pot ser utilitzada per justificar la violència. Que la democràcia no pot ser intimidada. Que la dignitat humana és el centre de tot.
També cal recordar que en 2015 Iratxe Sorzábal va ser detinguda i que les informacions apuntaven que podria haver participat en aquell atemptat. Però encara no hi ha judici. I això, més enllà de la responsabilitat penal que determine un tribunal, és una ferida que continua oberta. Perquè la justícia tardana és una forma d’injustícia. Perquè les famílies mereixen saber, mereixen tancar, mereixen que l’Estat responga amb la mateixa contundència amb què el terrorisme va intentar destruir-los.
La convivència democràtica no és només un marc legal, sinó una cultura. Una manera de relacionar-nos. Una manera d’entendre que les diferències no són una amenaça, sinó una oportunitat. Però esta convivència només és possible si hi ha un consens moral bàsic: que la violència contra civils és inadmissible. Que les víctimes mereixen respecte, reparació i memòria. Que cap causa pot justificar l’assassinat de persones innocents.
Sagunt, la ciutat de Josefina, és un bon exemple d’això. Una ciutat que ha viscut moltes capes de història, moltes identitats, moltes tensions, moltes transformacions. Una ciutat que sap que la memòria és una part essencial de la convivència. Una ciutat que entén que recordar no és dividir, sinó protegir. Que recordar no és reobrir ferides, sinó evitar que es repetisquen. Que recordar no és un acte partidista, sinó un acte de dignitat.
Hui, quan pronunciem el nom de Josefina, també pronunciem el nom de totes les persones que han patit el terrorisme. I pronunciem, sobretot, un compromís: que la democràcia no pot oblidar-les. Que la pluralitat no pot silenciar-les. Que la convivència no pot construir-se sobre l’oblit. Que la memòria és una frontera moral que ens impedix caure en la indiferència.
El terrorisme, siga d’on siga, ha causat un dany profund, irreparable, que encara pesa sobre moltes persones. ETA, com altres organitzacions terroristes, va sembrar la por, va assassinar innocents, va vulnerar drets humans i va intentar imposar la seua voluntat a través de la violència. No hi ha matís possible. No hi ha justificació. No hi ha equidistància.
Josefina mereix ser recordada. La seua família mereix ser escoltada. La societat mereix saber que la memòria és una forma de resistència. I nosaltres, com a comunitat, com a país, com a persones, mereixem viure en un lloc on la por no siga una arma, on la violència no siga una opció, on la dignitat siga el centre de tot.
Hui, el seu nom ressona. I ressona perquè la memòria és una trinxera. I perquè, mentre la mantinguem viva, el terrorisme no haurà guanyat.