Li he contestat amb calma: no n’hi ha més. N’hi ha les mateixes de sempre. El que passa és que ara hi ha llibertat, i això fa que siguen visibles. I la visibilitat, per a alguns, és una amenaça. Perquè la visibilitat trenca el relat còmode d’un món uniforme, d’un poble on tothom és igual, estima igual, viu igual. La diversitat no és nova; el que és nou és que ja no es pot amagar.
L’agressió a les xiques de Benialí —menors, adolescents, vulnerables— és exactament això: un intent de restaurar el silenci. Els insults, els colps, els crits de “Viva Franco” i “Viva Vox” no són espontanis. Són símbols. Són consignes d’un projecte cultural que vol esborrar tot allò que no encaixa en la seua idea estreta de normalitat. No és només violència física: és violència simbòlica, és la voluntat de tornar a posar pany i clau a la diferència.
Quan un grup de joves agredeix unes xiques per estimar-se, no és un problema de joventut. És un problema de discurs. De referents. De la manera com alguns adults, alguns polítics, alguns altaveus mediàtics han convertit la diversitat en un enemic. I els adolescents, que busquen identitat i poder, ho imiten. Reprodueixen l’odi com qui repeteix un eslògan sense entendre’l del tot, però amb la convicció que els dona pertinença.
Per això el comentari del bar no és banal. És la versió amable, quotidiana, del mateix mecanisme. És la idea que la diversitat és una moda, una exageració, una invasió. I no: la diversitat és real. Ha estat sempre ací. El que passa és que ara té rostre, té nom, té veu. I això és bo. És profundament bo. Perquè la visibilitat salva vides, obri camins, dona referents, trenca la vergonya i la por.
Els que criden “Viva Franco” o “Viva Vox” volen exactament el contrari: invisibilitzar. Volen que tornem a un temps on la gent vivia amb por, on estimar era un risc, on la diferència era un secret. Volen que la societat siga un decorat uniforme, sense esquerdes, sense matisos. Però la realitat és tossuda: la diversitat existeix, creix, es mostra, es reivindica.
I no tornarem a ser invisibles. Ni a Benialí, ni a Sagunt, ni en cap bar on algú diga que “ara n’hi ha massa”. La veritat és que n’hi ha les mateixes. El que passa és que, per fi, no estan soles.