Hi ha històries que una ciutat no pot permetre's el luxe d'oblidar. Històries que formen part de la seua memòria col·lectiva i que ens interpel·len encara hui. Entre elles es troba la dels quatre saguntins deportats als camps de concentració nazis i assassinats a Mauthausen-Gusen durant la Segona Guerra Mundial: Ramón Agustí Hervás, Juan Bautista Barberà Solà, Francisco García Ancejo i Andrés Villaplana Rius.
Durant molts anys, la seua història va romandre quasi en silenci. Com la de milers de republicans espanyols que, després de la derrota de la República en la Guerra Civil, es van veure obligats a exiliar-se a França. Quan l'ocupació nazi va arribar al país veí, molts d'ells van ser capturats i deportats als camps de concentració del Tercer Reich, on van patir persecució, treballs forçats i, en massa casos, la mort.
El drama dels deportats espanyols no és només una història europea. També és una història local. És la història de veïns que van nàixer als carrers de Sagunt, que van créixer entre les seues cases i places, i que acabaren sent víctimes d'un dels règims més criminals de la història de la humanitat. Quan parlem de l'Holocaust i del nazisme solem pensar en esdeveniments llunyans, però la realitat és que aquelles tragèdies també tenen noms i cognoms saguntins.
Per això resulten tan importants els homenatges que en els últims anys ha impulsat la ciutat. La col·locació de plaques commemoratives, els actes institucionals i les iniciatives de recuperació de la memòria democràtica no són una qüestió simbòlica menor. Són una forma de justícia. Una manera de retornar a estes persones el lloc que mereixen en la història de Sagunt.
De vegades hi ha qui qüestiona la utilitat de recordar fets ocorreguts fa més de huitanta anys. Però precisament per això cal recordar-los. La memòria no és un exercici de nostàlgia. És una ferramenta democràtica. Les societats que obliden els seus errors corren el risc de repetir-los. Els discursos d'odi, la intolerància, l'autoritarisme i la deshumanització de l'adversari no van aparéixer de la nit al dia a l'Europa dels anys trenta. Van créixer lentament, alimentats per la indiferència i el silenci.
Mauthausen va ser un dels camps més terribles del sistema nazi. Milers d'espanyols hi van ser empresonats i assassinats. Entre ells hi havia valencians i també saguntins. Que els seus noms continuen presents en la memòria de la ciutat és una obligació moral que transcendeix qualsevol ideologia. Parlar de Ramón Agustí, Juan Bautista Barberà, Francisco García i Andrés Villaplana no és una qüestió partidista. És una qüestió de dignitat humana.
Sagunt és una ciutat amb una història mil·lenària. Recorda els ibers, els romans, les guerres i les transformacions industrials. Però també ha de recordar aquells veïns que van perdre la vida defensant uns ideals de llibertat i que acabaren atrapats per la barbàrie nazi. La seua història forma part del patrimoni immaterial de la ciutat tant com qualsevol monument o jaciment arqueològic.
Mentre els seus noms continuen sent pronunciats, mentre les noves generacions coneguen el que els va ocórrer i mentre la ciutat mantinga viu el seu record, els qui van intentar esborrar-los hauran fracassat. Perquè la pitjor de les morts és l'oblit. I Sagunt té el deure, ara i sempre, de no oblidar els seus veïns de Mauthausen.