La dreta, amb el Partit Popular al capdavant, ha tornat a fer del drama una oportunitat. Vivas, el president de Ceuta, ha parlat de “mesures preventives, dissuòries i de reacció”, com si la frontera fora un laboratori de seguretat. Però darrere d’aquest llenguatge tecnocràtic hi ha una idea molt més perillosa: la frontera com a arma política. El PP no busca solucions, busca escenaris. Vol que la frontera siga un teatre on representar la seua superioritat moral, on el control policial es confonga amb patriotisme.
Vox, per la seua banda, ha fet el que millor sap fer: convertir la por en relat. Ha parlat d’“invasió”, ha exigit devolucions immediates, ha alimentat el racisme amb la naturalitat d’un discurs que ja no necessita disfresses. El seu objectiu no és governar, és contaminar. I ho aconsegueix perquè el seu llenguatge és simple, emocional, brutal. En un país on la complexitat es castiga, el feixisme troba terreny fèrtil.
El PSOE, mentrestant, ha intentat equilibrar control i humanitat, però ho ha fet tard i mal. Ha gestionat sense convicció, ha improvisat sense relat. La seua resposta ha sigut burocràtica, no política. I això és el problema: quan la frontera es converteix en una qüestió administrativa, la dignitat humana queda fora del marc. El Govern ha declarat Ceuta “situació d’interés per a la seguretat nacional” i ha creat un “mando único”. És a dir, ha militaritzat la compassió.
Aquest pas és simbòlic i devastador. Quan una crisi humanitària es tracta com una qüestió de seguretat, el missatge és clar: les persones són secundàries. La frontera es converteix en un mur moral, en una línia que separa els que mereixen protecció dels que només mereixen control. I això reforça el discurs de la dreta, no el desmunta.
El Parlament, com era d’esperar, ha sigut un escenari de pugna. Compareixences, acusacions, maniobres per controlar el relat públic. Tot és política de trinxera, però no en el sentit emancipador: és trinxera per defensar privilegis, no drets. La dreta parla de sobirania, l’esquerra parla de gestió, i mentrestant la gent que fuig de la misèria continua atrapada entre discursos.
Des d’una mirada nacionalista d’esquerres i antifeixista, Ceuta és molt més que una frontera: és una metàfora del poder. La frontera és l’espai on l’Estat mostra la seua veritable naturalesa. No és un mur físic, és un dispositiu ideològic. Serveix per definir qui és “nosaltres” i qui és “ells”. I en aquest procés, la dreta construeix identitat a través de l’exclusió.
La frontera com a arma és el primer eix d’aquest conflicte. El PP i Vox utilitzen Ceuta per reforçar un projecte identitari excloent. Parlen de “defensa” i “seguretat”, però el que defensen és un model de societat tancada, jeràrquica, homogènia. La frontera és el seu símbol: un espai on poden demostrar força, on poden exhibir control, on poden convertir la por en patriotisme.
El segon eix és la humanitat desplaçada. El PSOE gestiona, però no qüestiona el marc repressiu. Accepta la lògica de la frontera com a necessitat, no com a problema. I això és un error profund. La frontera no és inevitable, és una construcció política. Si l’esquerra no és capaç de desmuntar aquesta idea, acaba sent còmplice del mateix sistema que diu voler transformar.
El tercer eix és el relat antifeixista. Davant del discurs de la por, cal construir una narrativa de drets, dignitat i responsabilitat històrica. L’antifeixisme no és només resistència, és proposta. És imaginar una societat on la frontera no siga un mur, sinó un pont. On la seguretat no siga sinònim de control, sinó de justícia. On la identitat no es base en l’exclusió, sinó en la solidaritat.
Ceuta ens obliga a mirar-nos al mirall. Ens mostra un Estat que prefereix la imatge del control a la realitat del dolor. Ens mostra una dreta que ha convertit la política en escenografia i una esquerra que ha perdut la capacitat de narrar. Ens mostra una societat que s’ha acostumat a veure el patiment com a paisatge.
Però també ens ofereix una oportunitat. Si som capaços de llegir Ceuta des d’una mirada crítica, podem entendre que la frontera és el lloc on es decideix el futur. No en termes geogràfics, sinó morals. La manera com tractem els que arriben diu més de nosaltres que qualsevol discurs sobre sobirania.
L’antifeixisme, en aquest context, no és una etiqueta, és una pràctica. És la capacitat de desobeir el marc repressiu, de posar la dignitat per damunt de la seguretat, de recordar que cap persona és il·legal. És la voluntat de construir un relat que no tinga por de la complexitat, que no busque simplificar el món en bons i dolents, sinó en justícia i injustícia.
Ceuta és el mirall brut d’un país que encara no ha entés que la frontera no és un problema extern, sinó intern. És la prova que la por continua sent el motor de la política. I és també el recordatori que la lluita per la dignitat no es fa en els despatxos, sinó en els marges.
La frontera no és un mur: és un mirall que denuncia qui som. I mentre la dreta la converteix en escenari, l’esquerra té l’obligació de convertir-la en consciència.