Fa trenta anys, el 7 d'agost de 1996, una tragèdia va sacsejar la consciència de tot un país. Una riuada devastadora va arrasar el càmping Las Nieves de Biescas i va provocar la mort de 87 persones, a més de deixar centenars de ferits i famílies destrossades per sempre. Tres dècades després, el record d'aquell desastre continua viu perquè no va ser només una catàstrofe natural. Va ser també una advertència sobre les conseqüències de prendre decisions equivocades davant els riscos coneguts.
Quan passa el temps, existeix la temptació de convertir certes tragèdies en simples efemèrides. Es recorden les víctimes, es fan minuts de silenci i es dipositen flors. Tot això és necessari i digne. Però trenta anys després de Biescas també cal mantindre viva una altra dimensió de la memòria: la reflexió crítica. Recordar sense analitzar és condemnar-nos a repetir els mateixos errors.
La natura és imprevisible en molts aspectes, però els barrancs, els rius i les muntanyes tenen memòria. Els territoris acumulen segles d'història geològica que ens indiquen quins espais són segurs i quins no ho són. Quan es construeix o s'autoritza una activitat en una zona vulnerable, la prudència hauria de ser sempre la norma principal. No es tracta de viure amb por, sinó de respectar els límits que imposa el territori.
La tragèdia de Biescas va demostrar que la confiança excessiva pot ser tan perillosa com la ignorància. Durant massa temps s'ha assumit que la tecnologia, les obres hidràuliques o les infraestructures poden eliminar completament els riscos naturals. La realitat és que no existeix el risc zero. Quan s'oblida aquesta evidència, les conseqüències poden resultar devastadores.
També és necessari parlar de responsabilitats. No necessàriament des d'una perspectiva judicial, sinó des d'una perspectiva ètica i institucional. Les administracions públiques tenen l'obligació de protegir la ciutadania, especialment quan hi ha informes tècnics, antecedents o advertiments que indiquen l'existència d'un perill. Una societat madura no hauria de conformar-se amb atribuir-ho tot a la fatalitat. Les decisions humanes també formen part de la història de les catàstrofes.
Trenta anys després, la lliçó de Biescas és fins i tot més actual. El canvi climàtic està incrementant la freqüència i la intensitat de molts fenòmens meteorològics extrems. Pluges torrencials, inundacions sobtades i episodis extraordinaris formen part d'una realitat que ja no podem considerar excepcional. La millor manera d'honrar les víctimes és aprendre del passat i actuar amb responsabilitat davant dels reptes del futur.
Per això, aquest aniversari no hauria de ser només una jornada de record. Hauria de ser també una jornada de reivindicació. Reivindicació de la cultura de la prevenció. Reivindicació del respecte als criteris tècnics. Reivindicació d'una planificació territorial que pose la seguretat per damunt dels interessos econòmics immediats. Reivindicació, en definitiva, del dret de les persones a viure sense quedar exposades a riscos que podrien haver sigut evitats.
Les 87 víctimes de Biescas mereixen ser recordades amb dignitat. Però la seua memòria exigeix alguna cosa més que emoció. Exigeix compromís. Perquè les tragèdies només tenen sentit si som capaços d'extraure'n lliçons. I la principal lliçó que ens deixa Biescas trenta anys després és tan senzilla com contundent: quan s'ignoren els advertiments de la natura, el preu pot ser irreparable.