trau la llengua ^

Durant anys, el valencià ha estat una llengua que molts han estimat en silenci. Una llengua parlada a casa, en la intimitat, però sovint arraconada en espais públics, administratius o comercials. La campanya va aparéixer en un moment en què la normalització avançava, sí, però encara amb frens, amb mirades de reüll, amb aquella sensació que parlar valencià era “una opció”, no un dret. I Trau la llengua va trencar el gel amb una idea tan simple com poderosa: la llengua és teua, i la pots mostrar sense demanar permís.

El gest de traure la llengua, que en altres contextos pot ser provocador o fins i tot infantil, es convertia ací en un símbol d’afirmació. Una manera de dir: “Ací estic, i parle com parle”. La campanya no buscava grans discursos, ni informes sociolingüístics, ni estadístiques. Buscava emoció, identitat, autoestima. I això, en matèria lingüística, sovint val més que mil decrets.

Però també cal dir-ho: aquella campanya va ser un mirall incòmode. Perquè mostrava que encara necessitàvem que una institució ens animara a parlar la nostra pròpia llengua. Que encara hi havia qui la vivia amb vergonya, amb por de ser jutjat, amb la sensació que el castellà era sempre la opció “segura”. Trau la llengua va funcionar perquè tocava una ferida que tots coneixíem: la del silenci lingüístic, la del canvi automàtic al castellà, la del “jo sí que el parle, però…”.

Amb el temps, el lema ha anat reapareixent en altres contextos, concursos, activitats escolars. I això és bon senyal: vol dir que la idea continua viva. Però també ens interpel·la: hem avançat prou perquè ja no calga una campanya que ens diga que podem parlar valencià? O encara vivim en un país on la llengua necessita ser defensada cada dia, en cada conversa, en cada mostrador?

La resposta, malauradament, no és tan clara. El valencià continua retrocedint en molts espais, especialment entre la joventut i en les grans ciutats. Les campanyes són útils, però no substitueixen polítiques valentes, educació de qualitat, mitjans en valencià, ni una societat que entenga que la diversitat lingüística és una riquesa i no un problema.

Però si alguna cosa ens va deixar Trau la llengua és una idea que encara ressona: la llengua no es defensa només amb lleis; es defensa parlant-la. I això és una responsabilitat compartida. De les institucions, sí, però també de cadascú de nosaltres. Perquè cada vegada que triem el valencià, estem traent la llengua a un futur que volem més digne, més plural i més nostre.

Potser ha arribat el moment de fer una nova versió de la campanya. Una que no ens diga “trau la llengua”, sinó “no la tornes a guardar”.