13.7.26

Rock com a política ^

El rock, més que un gènere musical, és una manera d’estar al món. Una forma de vida que, quan es mira amb calma, és profundament política. No perquè faça campanya ni perquè porte un programa electoral sota el braç, sinó perquè qüestiona, sacseja, incomoda i recorda que la llibertat no és un regal, sinó una actitud.

El rock naix com una resposta a l’ordre establit. A la moral rígida, a les jerarquies, a la por que tot siga massa tranquil. És soroll, sí, però és un soroll que denuncia. Quan Chuck Berry feia ballar mig planeta, estava dient que la joventut negra tenia dret a existir en un país que la volia invisible. Quan Janis Joplin cridava fins a trencar-se, estava trencant també el paper que la societat reservava a les dones: dolces, discretes, obedients. Quan els Sex Pistols escopien contra la monarquia britànica, no era només provocació: era un crit contra un sistema que perpetuava desigualtats amb un somriure aristocràtic.

El rock és política perquè és conflicte. No busca el consens, no vol agradar a tothom, no té por de la incomoditat. En un món que sovint confon pau amb silenci, el rock recorda que la pau real només arriba quan s’han dit les veritats que feien mal. I això, en política, és revolucionari.

També és política perquè és comunitat. Els concerts de rock són espais on la gent es reconeix, es troba, es fa forta. No importa d’on vens, quin cos tens, quina vida portes: importa que estàs allí, que formes part d’una energia compartida. En temps de fragmentació, individualisme i pantalles que ens separen, el rock crea tribus que no necessiten permís per existir. I tota tribu que es reconeix és una força política.

El rock és política perquè és resistència. No és casualitat que les dictadures hagen perseguit el rock: perquè el rock no obeïx. No accepta que li diguen com ha de sonar, com ha de vestir, com ha de comportar-se. És una escola de desobediència civil, una pedagogia del “no”. I en societats que demanen submissió disfressada de civisme, el “no” és una arma poderosa.

Però sobretot, el rock és política perquè és veritat. Una veritat crua, imperfecta, sense filtres. El rock no busca la perfecció tècnica, busca l’honestedat. I l’honestedat, en política, és escassa. Quan una guitarra distorsionada trenca el silenci, recorda que hi ha emocions que no caben en un discurs institucional. Que hi ha ràbies que no es poden maquillar. Que hi ha esperances que no es poden convertir en eslògans.

El rock és una forma de vida política perquè ens ensenya a no abaixar el cap. A no acceptar el món tal com és. A imaginar-lo d’una altra manera, encara que siga a crits. A defensar el que som, encara que no agrade. A fer-nos responsables del nostre propi soroll.

Potser per això el rock no mor mai. Perquè mentre hi haja injustícia, hi haurà una guitarra disposada a trencar-la. I mentre hi haja gent que no vol resignar-se, hi haurà rock. No com a nostàlgia, sinó com a brúixola. No com a música, sinó com a actitud.