Diuen que el seu cos és el camí mateix, que les pedres que trepitges són escates fossilitzades. Que el que abans era mite d’Hèrcules i Zakynthos, ara és una presència que només entén el llenguatge de l’asfalt humit, del fum de moto, del silenci després d’un botellot.
Quan cau la nit, el turó canvia de textura. Les ombres es mouen com si tingueren memòria pròpia. I si puges sol, amb els auriculars posats i la ciutat fent soroll al fons, pots notar una vibració mínima sota les sabatilles. No és el vent. No és el teu cor. És la serp, que respira lent, com si esperara que algú torne a pronunciar el seu nom antic.
La gent del Port ho explica amb un to mig en broma, mig seriós:
—La serp no mata, però vigila.
—La serp no parla, però escolta.
—La serp no és un monstre: és el record que Sagunt també té un costat que no surt a les guies turístiques.
I així, entre grafitis, faroles trencades i el soroll llunyà del port industrial, la serp continua allí. Urbana. Fosca. Pacient.
Una història ibera que ha après a moure’s en segle XXI.