Hi ha una frase de la notícia que he llegit que funciona com una espurna que encén tot el debat: “El nivel de endeudamiento de los ayuntamientos del Camp de Morvedre ha caído a mínimos históricos”. És una afirmació que, d’entrada, sembla una celebració col·lectiva, una prova que els municipis han aprés a gestionar amb prudència, a evitar excessos i a caminar cap a una autonomia financera més sòlida. Però només cal llegir la notícia amb una mirada crítica per descobrir que la realitat és molt més complexa, més incòmoda i, sobretot, més reveladora del model de governança que hem construït.
La pregunta que ens hauríem de fer és directa: és bo que el deute municipal cresca? O és millor que desaparega? I la resposta, encara que ens agradaria que fóra simple, no ho és. El deute és una eina. Una palanca. Un instrument que pot servir per transformar un municipi o per enfonsar-lo. El problema és que, en la política local, el deute s’ha convertit en un símbol moral, en una bandera que cada govern agita segons li convé. Si baixa, és mèrit propi. Si puja, és culpa de l’anterior. I així, legislatura rere legislatura, es construeix un relat que té més de màrqueting que de veritat.
La notícia que he llegit ho deixa clar: només dos municipis de la comarca mantenen deute bancari, i Sagunt concentra quasi tota la càrrega. Però també revela una “pequeña trampa” comptable: el deute oficial no inclou un crèdit de 5,7 milions formalitzat l’any anterior perquè no es va fer efectiu fins enguany. És a dir, la fotografia és bonica, però està feta amb un filtre que dissimula les ombres. I això ens porta a una reflexió necessària: fins a quin punt les xifres que ens presenten els governs locals reflecteixen la realitat i fins a quin punt són una narrativa construïda per mantindre la sensació de control?
El deute, en si mateix, no és un problema. De fet, pot ser una oportunitat. Quan un municipi decideix endeutar-se per adquirir un edifici estratègic, com va fer Sagunt en 2004, o per impulsar infraestructures que transformen la vida de la ciutadania, el crèdit és una inversió en futur. Quan el deute serveix per modernitzar serveis, per garantir drets, per ampliar equipaments culturals, per reforçar la xarxa educativa o per afrontar reptes ambientals, és una aposta valenta. El problema apareix quan el deute es converteix en una crossa per tapar forats, per pagar factures del dia a dia o per maquillar una gestió erràtica.
Gilet és un exemple clar de com el deute pot arribar a ser una amenaça. Fa una dècada, el seu endeutament representava un 102 % dels ingressos corrents. Això no és una política d’inversió: és una hipoteca del futur. Quan un municipi destina més diners a pagar interessos que a garantir serveis públics, la democràcia local es debilita. La capacitat d’autonomia es redueix. La ciutadania paga les conseqüències d’unes decisions que, sovint, es van prendre sense transparència ni planificació.
Però el debat sobre el deute municipal no és només tècnic. És profundament polític. I és, sobretot, una qüestió de model de ciutat. Què volem ser com a municipi? Quina visió tenim del futur? Quines infraestructures necessitem per garantir una vida digna? Quins serveis públics considerem irrenunciables? Sense respondre aquestes preguntes, parlar de deute és parlar de fum.
La comarca del Camp de Morvedre es troba en un moment decisiu. Projectes industrials de gran escala, reptes ambientals que ja no es poden ajornar, necessitats educatives que s’acumulen, barris que reclamen inversions, espais públics que necessiten repensar-se, una transició ecològica que no pot quedar en eslògans. Tot això costa diners. I, sovint, més diners dels que un pressupost municipal pot assumir sense recórrer al crèdit. Per tant, la pregunta no és si el deute ha de créixer, sinó per què ha de créixer.
Endeutar-se per transformar és legítim. Endeutar-se per sobreviure és un fracàs. Endeutar-se per fer política de titular és una irresponsabilitat. I ací és on la ciutadania ha de ser exigent. No podem acceptar que el deute siga una arma electoral. No podem permetre que es presente com una victòria o com una derrota sense explicar què hi ha darrere. No podem tolerar que es maquillen xifres per aparentar una gestió que no és real.
La transparència és clau. I no parlem de publicar documents incomprensibles o informes tècnics que només entenen les persones expertes. Parlem d’explicar amb claredat per què es demana un crèdit, quins objectius té, quin calendari de retorn s’estableix, quins beneficis col·lectius es preveuen i quins riscos es contemplen. Parlem de tractar la ciutadania com a adulta, com a part activa del municipi, com a subjecte polític i no com a públic passiu.
La notícia també parla de superàvits, d’amortitzacions anticipades, de remanents de tresoreria que s’han utilitzat per reduir deute. Tot això és positiu. Però també és insuficient si no s’acompanya d’una reflexió profunda sobre el model de gestió. No es tracta només de quadrar números. Es tracta de construir municipis que no depenguen de maniobres comptables per aparentar estabilitat. Es tracta de garantir que cada euro invertit té un sentit col·lectiu.
La política local, massa sovint, es queda atrapada en el curt termini. En el titular. En la foto. En la comparació amb el municipi del costat. Però el deute és una qüestió de llarg recorregut. Sagunt, per exemple, té operacions pendents d’amortitzar que es remunten a 2004 i que no acabaran fins 2035. Això significa que les decisions que es prenen hui condicionen la vida de la ciutadania durant dècades. I això exigeix responsabilitat, valentia i una mirada que vaja més enllà del calendari electoral.
El deute municipal és, en el fons, un mirall. Reflecteix les prioritats d’un govern. Reflecteix la seua capacitat de planificació. Reflecteix la seua honestedat. Reflecteix si aposta per un futur compartit o si es limita a gestionar la inèrcia. I reflecteix, sobretot, si entén que la ciutat és un projecte col·lectiu i no una marca política.
Per això, cal reivindicar una nova manera de parlar del deute. Una manera que no siga paternalista ni simplista. Una manera que reconega que endeutar-se pot ser una ferramenta poderosa, però també un perill. Una manera que situe la ciutadania al centre del debat. Una manera que exigisca que cada decisió econòmica tinga un impacte social positiu i mesurable.
El deute no és el problema. El problema és la falta de projecte. La falta de transparència. La falta de valentia per explicar la veritat. La falta de compromís amb un futur que no siga només una promesa, sinó una realitat construïda amb responsabilitat.