La identitat de classe, que abans era un far, s’ha anat difuminant. Les feines són més fragmentades, els sindicats tenen menys presència i la sensació de comunitat s’ha afeblit. Davant d’eixa pèrdua de referents, el cervell busca noves brúixoles emocionals. I la dreta, que coneix bé els mecanismes de la por i de la pertinença, ofereix missatges que prometen protecció, estabilitat i un nosaltres reconfortant. Quan la vida és incerta, la promesa d’ordre pot sonar més atractiva que un programa polític complex.
El cervell confon sovint l’interés material amb l’interés emocional. L’interés material és tindre drets laborals, salaris dignes i serveis públics que funcionen. L’interés emocional és sentir que algú t’escolta, que formes part d’un grup, que tens valor en un món que sembla ignorar-te. La dreta treballa intensament eixa dimensió emocional, mentre que l’esquerra, de vegades, es queda atrapada en discursos tècnics que no connecten amb la vida quotidiana de qui se sent vulnerable.
Així, el cervell, que és mandrós i vol solucions immediates, pot acabar triant discursos que simplifiquen la realitat. És com si la dreta parlara amb un megàfon i l’esquerra amb un manual d’instruccions. En un moment de cansament col·lectiu, el megàfon guanya.
Al final, no és que les persones obreres voten a la dreta perquè no pensen. És que pensen amb un cervell dissenyat per sobreviure, no per fer anàlisis profundes sobre política i economia. El cervell és un sindicalista peculiar: negocia constantment amb la por, amb la inseguretat i amb la necessitat de pertinença. I quan la por guanya la votació interna, el resultat pot ser sorprenent, irònic i, sovint, contrari als interessos materials de qui treballa cada dia per arribar a final de mes.