El valencià és com un volcà antic que ha romàs segles soterrat sota capes de cendra que no eren seues. Un volcà que moltes persones donaven per extingit, reduït a un record de festa major, a una postal amable però inofensiva. Però un volcà no mor: espera. I quan la terra tremola, quan la memòria col·lectiva desperta, quan la comunitat recupera la veu, la lava torna a pujar. No per destruir, sinó per reclamar el seu espai natural. I és precisament aquest despertar el que algunes persones confonen —o volen confondre— amb una imposició. Com si el simple fet que el volcà torne a respirar fóra una amenaça per a qui ha viscut còmodament sobre la seua cendra.
Dir que el valencià s’imposa al País Valencià és un relat que no resisteix ni un minut de contrast amb la realitat. L’Estatut d’Autonomia estableix que la llengua pròpia del territori és el valencià. No és una opinió, és un marc legal. La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià no és un caprici ideològic, sinó un instrument de reparació. I la reparació només existeix quan hi ha hagut un dany. El dany és conegut i documentat: la substitució lingüística, les prohibicions històriques, la marginació institucional, la invisibilització mediàtica i l’estigmatització social. No és opinable: és història. Per això parlar d’imposició del valencià és un exercici de cinisme o de desinformació volguda.
La pregunta que cal fer-se no és si el valencià s’imposa, sinó com és possible que, sent llengua pròpia, siga minoritària en tants àmbits. A l’administració, el castellà continua sent la llengua majoritària. A l’empresa privada, el valencià és testimonial. A la justícia, pràcticament inexistent. A la universitat, residual. A la televisió i al cinema, anecdòtic. Si això és imposició, és la imposició més estranya del món: una imposició que no imposa res. El que sí que s’imposa, de manera naturalitzada i silenciosa, és el castellà, que continua ocupant els espais de poder, de prestigi i de consum. El valencià, en canvi, ha de justificar-se constantment, com si haguera de demanar permís per existir.
Quan l’administració exigeix competència en valencià, no està discriminant ningú: està complint la llei i garantint que qualsevol persona puga ser atesa en la seua llengua. Això és un dret, no un privilegi. I els drets no es negocien en funció de les comoditats individuals. Dir que exigir valencià és imposar és com dir que exigir coneixements de matemàtiques a una enginyera és elitisme. No té cap sentit.
La defensa del valencià no necessita expulsar ningú ni assenyalar persones pel seu origen. El que necessita és que qui viu ací respecte la llengua del territori, igual que es fa a qualsevol lloc del món amb llengua pròpia. No es tracta d’origen, sinó d’actitud. No es tracta de sang, sinó de convivència. No es tracta de puresa, sinó de respecte. La llengua no és una frontera: és una casa. I a la casa de totes i tots, tothom és benvingut, però cal respectar-la. Ningú exigiria anar a França i que tothom li parlara en castellà. Ningú aniria a Alemanya a dir que el seu idioma s’imposa. Però ací, sorprenentment, això passa cada dia.
El valencià no és només un codi lingüístic: és un espai emocional, cultural i simbòlic. És la manera com les nostres àvies i avis entenien el món, com els nostres pobles es contaven les històries, com les nostres mares i pares ens deien bon dia o fes bondat. Quan una llengua retrocedeix, no retrocedeix només un sistema gramatical: retrocedeix una manera de mirar la vida. I quan una llengua avança, no avança contra ningú: avança amb la gent que la parla, la recupera i l’estima.
El futur no és un bilingüisme desequilibrat on tothom parla castellà i només una part parla valencià. El futur és un espai just on totes dues llengües tinguen les mateixes oportunitats. I això, hui, no passa. Per això calen polítiques de normalització. Per això calen lleis. Per això calen esforços. No per imposar, sinó per equilibrar. No per dividir, sinó per reparar. No per excloure, sinó per garantir drets.
El valencià és un volcà que torna a respirar. I això incomoda a qui preferia que continuara soterrat. Però una comunitat que recupera la seua llengua no és una comunitat que imposa: és una comunitat que es reconcilia amb si mateixa. La pregunta no és si el valencià s’imposa. La pregunta és com és possible que encara siga necessari defensar allò que és nostre. El futur del valencià no depén de lleis ni d’imposicions imaginàries. Depén de la voluntat col·lectiva de dir, sense por i sense complexos, que aquesta llengua és viva, legítima i digna. I que mereix respirar amb plenitud.