Hi ha una tendència perillosa, cada volta més normalitzada, a disfressar l’odi de llibertat d’expressió. És com si qualsevol afirmació, per més violenta que siga, poguera passar per una simple manera de veure el món. I no. Hi ha línies que no són debatibles, perquè no parlen d’idees, sinó de vides. Quan algú diu que el racisme és una opinió, està convertint la dignitat humana en un caprici ideològic. Quan algú defensa que el masclisme és una manera legítima d’entendre les relacions, està convertint la desigualtat en un hobby. I quan algú afirma que la transfòbia o la LGTBI-fòbia són punts de vista, està convertint l’existència de moltes persones en un tema opcional.
Aquesta confusió no és innocent. És una estratègia. Si l’odi es presenta com una opinió, de sobte sembla respectable. Sembla que cal escoltar-lo, donar-li espai, equilibrar-lo amb altres veus, com si estiguérem parlant de gustos musicals o de models de ciutat. Però no estem parlant de si preferim carrils bici o més aparcaments. Estem parlant de drets humans. I els drets humans no es negocien, no es relativitzen, no es converteixen en tertúlia.
El problema és que aquesta confusió arrela perquè hi ha qui necessita justificar la seua incomoditat davant la diversitat. El classisme, per exemple, es disfressa sovint de meritocràcia. L’edatisme es ven com a modernitat. El capacitisme es camufla darrere d’una suposada normalitat. I la xenofòbia es presenta com a preocupació per la seguretat. Totes aquestes disfresses tenen un objectiu comú: fer que l’odi semble raonable. Fer-lo passar per sentit comú. Fer-lo acceptable.
Però no ho és. No ho serà mai. Una societat que confon odi amb opinió és una societat que es permet el luxe de mirar cap a un altre costat mentre es vulneren drets. És una societat que diu que totes les veus compten, però després deixa que unes veus anul·len les altres. És una societat que es pensa tolerant perquè tolera fins i tot la intolerància. I això no és tolerància, és covardia.
La llibertat d’expressió no és un escut per a fer mal. No és una carta blanca per a degradar, excloure o deshumanitzar. La llibertat d’expressió és un dret que naix per protegir la pluralitat, no per destruir-la. Quan algú diu que el racisme és una opinió, està utilitzant la llibertat d’expressió per atacar la llibertat d’existir d’altres persones. I això no és llibertat, és abús.
Per això és tan important recordar que la discriminació no és un debat. No és un punt de vista. No és una discrepància. És violència. I la violència, quan es normalitza, s’expandeix. Quan es tolera, creix. Quan es justifica, es converteix en estructura. I quan es converteix en estructura, ja no és només odi individual, sinó odi socialment organitzat.
La responsabilitat col·lectiva passa per no caure en la trampa. Per no donar-li categoria d’opinió al que és, senzillament, odi. Per no confondre pluralitat amb permissivitat. Per no deixar que la convivència siga un concepte buit. I sobretot, per entendre que defensar els drets humans no és una postura ideològica, sinó una obligació democràtica.
L’odi no necessita altaveus. Ja en té massa. El que necessita és límits. I el primer límit és no acceptar que es presente com una opinió respectable. Perquè no ho és. Perquè mai ho serà. Perquè darrere de cada frase que intenta disfressar l’odi hi ha persones reals que el pateixen. I perquè una societat que es pren seriosament la dignitat humana no pot permetre’s el luxe de fer veure que no ho sap.