L’atorgament del títol de Comte de Sagunt a José Romeu i Crespo en 1888 constitueix un episodi singular en la història institucional i simbòlica de la ciutat. L’estudi d’este procés permet entendre la intersecció entre memòria local, cultura política liberal, genealogia nobiliària i construcció d’un relat patriòtic que, des del segle XIX, ha contribuït a definir la identitat pública de Sagunt. El present article analitza els antecedents històrics, el debat municipal, la legitimació genealògica i la continuïtat del títol fins a l’actualitat, així com la seua funció en la configuració d’un imaginari cívic que encara hui manté vigència.
El segle XIX espanyol fou un període marcat per la redefinició del poder polític, la transformació de les institucions i la relectura del passat com a instrument de cohesió nacional. En este context, la figura de José Romeu i Parras, militar saguntí executat durant la Guerra de la Independència, es convertí en un símbol local d’heroisme i sacrifici. La seua mort, interpretada com un acte de fidelitat absoluta a la nació, fou incorporada al panteó patriòtic del liberalisme espanyol. La ciutat de Sagunt, conscient del valor polític i moral d’esta figura, inicià un procés de reivindicació que culminaria en 1888 amb la concessió del títol de Comte de Sagunt al seu nét, José Romeu i Crespo.
La documentació municipal conservada, especialment el contingut del Libro de Acuerdos de 1888, permet reconstruir amb precisió el debat institucional. En la sessió del 7 de gener, el síndic Francisco López presentà una proposició que sintetitzava la voluntat del consistori: reparar l’oblit del govern central i honorar la memòria del patriota saguntí. El text, d’una retòrica pròpia del liberalisme historicista, descrivia Romeu i Parras com un exemple de constància indomable, capaç d’entregar la vida abans que sotmetre’s a l’invasor. Esta exaltació del martiri civil responia a una cultura política que valorava el sacrifici individual com a fonament de la nació moderna. El relat, per tant, no sols recuperava un episodi local, sinó que l’inseria en una narrativa estatal més ampla.
La proposta municipal insistia en dos elements fonamentals. D’una banda, la necessitat de perpetuar la memòria de Romeu mitjançant un monument públic, símbol material de la gratitud col·lectiva. D’altra banda, la reivindicació d’un compromís històric incomplert: la promesa de Fernando VII d’atorgar un títol nobiliari a la família del patriota. Esta promesa, segons el relat municipal, havia quedat en suspens durant dècades, i la corporació considerava que havia arribat el moment de reparar aquella injustícia. La petició, per tant, combinava memòria, justícia històrica i reivindicació política.
El consistori destacava també la trajectòria militar dels néts de Romeu, especialment la de José Romeu i Crespo, que servia a Cuba i havia vessat la seua sang en conflictes civils. Esta menció no era casual: en el context de la Restauració, la lleialtat militar i el servei a la pàtria constituïen arguments de pes per legitimar l’atorgament d’un títol nobiliari. La corporació municipal, per tant, construïa una genealogia de patriotisme que enllaçava el sacrifici del besavi amb el servei actiu dels descendents. Esta continuïtat reforçava la idea que la família Romeu representava un llinatge de fidelitat nacional.
El ple municipal aprovà per unanimitat la proposta i acordà dirigir una exposició al Governador Civil i una carta al diputat Francisco de Asís Pacheco, demanant la seua intervenció davant el Ministeri d’Estat. La resposta arribà el 12 de maig de 1888, quan Pacheco comunicà per telegrama que el govern havia concedit el títol nobiliari a favor de José Romeu i Crespo. L’Ajuntament quedà assabentat i, amb això, culminava un procés de reivindicació que havia combinat memòria local, pressió institucional i estratègia política.
La concessió del títol de Comte de Sagunt no sols reconeixia la figura de Romeu i Parras, sinó que institucionalitzava la seua memòria en forma de dignitat nobiliària. En un moment en què la noblesa estava perdent poder polític però mantenia un alt valor simbòlic, l’atorgament d’un títol vinculava la ciutat amb una genealogia d’honor i sacrifici. Sagunt, d’esta manera, projectava una imatge de ciutat heroica, hereva d’un passat gloriós que incloïa tant la resistència ibèrica i romana com la lluita contra la invasió napoleònica.
La família Romeu comptava, a més, amb un certificat d’hidalguia de 1801, signat per l’escrivà Antonio Furió, que acreditava la seua condició de noblesa. Este document reforçava la legitimitat de la concessió i demostrava que la família ja formava part del registre nobiliari local. La hidalguia, en este cas, funcionava com a antecedent jurídic i com a element de continuïtat històrica.
Des de 1888 fins a l’actualitat, el títol de Comte de Sagunt ha passat per diverses generacions, mantenint-se actiu i documentat. José Romeu i Crespo fou el primer comte; el succeïren José María Romeu i Morales, José María Romeu i Cayuela, José María Romeu i López de Sagredo i, finalment, Antonio Romeu i Fernández, actual titular. Esta successió mostra la persistència del títol i la seua integració en la història contemporània de la ciutat.
La memòria de Romeu i Parras no es limità a la concessió del títol. També es plasmà en la cultura popular i institucional, com demostra l’Himne a Romeu, amb lletra d’Enrique Batalla Vives i música d’Antonio Palanca. El text, d’un fort contingut patriòtic, exalta el sacrifici del guerriller i el presenta com un símbol de resistència davant l’invasor. La repetició del mot gloria reforça la dimensió heroica i quasi litúrgica del relat. Este himne, integrat en la memòria musical local, contribuí a consolidar la figura de Romeu com a referent cívic.
L’estudi del títol de Comte de Sagunt permet reflexionar sobre la construcció de la memòria pública i el paper de les institucions locals en la configuració d’un relat identitari. L’Ajuntament de 1888 actuà com a agent actiu en la reivindicació del passat, utilitzant els instruments polítics disponibles per projectar una imatge determinada de la ciutat. Esta operació responia a una lògica pròpia del liberalisme de la Restauració, que combinava tradició i modernitat, memòria i progrés, noblesa i ciutadania.
La figura de Romeu i Parras, reinterpretada com a màrtir de la independència, servia per reforçar la cohesió local i per situar Sagunt en el mapa simbòlic de la nació. El títol nobiliari, lluny de ser un simple honor, funcionava com a mecanisme de representació col·lectiva. La ciutat, en reconéixer el sacrifici del seu fill il·lustre, es reconeixia també a si mateixa com a comunitat heroica.
En este sentit, el cas del Comte de Sagunt exemplifica com les ciutats del segle XIX utilitzaren la memòria històrica per construir identitats modernes. La reivindicació del passat no era un exercici nostàlgic, sinó una estratègia política orientada a reforçar la legitimitat institucional i a projectar una imatge cohesionada. Sagunt, amb una història marcada per episodis de resistència, trobà en Romeu i Parras un símbol perfecte per articular este relat.
La continuïtat del títol fins als nostres dies mostra que la memòria institucional pot mantindre’s viva més enllà del context que la va generar. Encara que la noblesa haja perdut la seua funció política, el títol conserva un valor simbòlic que connecta la ciutat amb el seu passat. Esta persistència demostra que la memòria no és estàtica, sinó que es reinterpreta i s’adapta a les necessitats de cada moment.
El cas del Comte de Sagunt també permet analitzar la relació entre memòria local i memòria nacional. Romeu i Parras és un heroi local, però també forma part del relat nacional de la Guerra de la Independència. Esta doble dimensió reforça la idea que la identitat nacional es construeix a partir de múltiples memòries locals que, en conjunt, formen un mosaic complex. Sagunt, en reivindicar el seu heroi, contribuïa a la construcció d’esta memòria compartida.
Finalment, cal destacar que la documentació conservada, tant municipal com genealògica, permet estudiar este procés amb rigor i profunditat. El Libro de Acuerdos, el certificat d’hidalguia i la genealogia dels comtes constitueixen fonts essencials per comprendre la dimensió institucional i simbòlica del títol. Estes fonts, combinades amb la cultura popular representada per l’himne, ofereixen una visió completa del fenomen.
En conclusió, el títol de Comte de Sagunt és molt més que una dignitat nobiliària. És un instrument de memòria, un símbol de continuïtat i un element central en la construcció de la identitat cívica de Sagunt. El seu estudi permet entendre com les institucions locals del segle XIX utilitzaren la memòria històrica per projectar una imatge determinada de la ciutat i com esta imatge ha perdurat fins als nostres dies. Romeu i Parras, convertit en símbol de resistència i patriotisme, continua ocupant un lloc destacat en l’imaginari saguntí, i el títol de Comte de Sagunt n’és la manifestació institucional més visible.