Hi ha qui diu que parlar de diversitat sexual i de gènere és complicat, que és un tema delicat, que millor no tocar-lo massa perquè pot incomodar. I jo sempre pense el mateix: si encara incomoda, és precisament perquè no en parlem prou. El silenci mai ha sigut neutral. El silenci és un espai on creixen els prejudicis, les pors i les violències. Per això, cada vegada que defense l’educació LGTBIQ+ com una necessitat bàsica, no ho faig per militància abstracta, sinó perquè ho he vist, ho he viscut i ho he comprovat en primera persona.
A casa meua, des de fa anys, hem decidit que la llibertat no és un eslògan, sinó una pràctica quotidiana. Un espai segur no és un cartell penjat a la porta, és una manera de mirar, d’escoltar i d’acompanyar. És saber que qualsevol persona que entre pot respirar sense por, pot ser qui és sense justificar-se, pot estimar sense demanar permís. I això, que sembla tan bàsic, encara és revolucionari.
Quan pense en la importància de l’educació, pense també en la responsabilitat que tenim com a persones adultes. No podem delegar-ho tot a l’escola, com si la convivència i el respecte foren assignatures que només es donen entre pissarres i pupitres. L’educació real comença a casa, en les converses de després de sopar, en les preguntes que no esquivem, en les mirades que no jutgen. Comencen quan una criatura pregunta per què dues dones es donen la mà i la resposta no és un murmuri incòmode, sinó una explicació natural, clara i afectuosa. Comença quan un adolescent diu que no sap ben bé qui és, i en lloc de rebre un sermó, rep un abraç i un “ací estic”.
La diversitat no és una amenaça, és una oportunitat. Una societat que educa en la diversitat és una societat que es vacuna contra l’odi. I això no és una exageració. Quan una persona creix entenent que hi ha moltes maneres de ser, de sentir i d’estimar, és molt més difícil que després caiga en discursos que busquen dividir, assenyalar o fer mal. L’educació LGTBIQ+ no és adoctrinament, és prevenció. Prevenció de la violència, del bullying, de la discriminació, de la soledat que tantes persones han patit durant dècades.
Jo he vist com canvia la vida d’algú quan descobreix que no està sol. He vist com es relaxen les espatles, com s’il·lumina la cara, com es transforma la veu quan entén que pot parlar sense filtres. He vist com persones que venien carregades de pors acabaven rient al menjador de casa, com si de sobte el món fora un lloc un poc més amable. I això no ho fa cap llei per si sola, ni cap protocol, ni cap campanya institucional. Ho fa la proximitat, la confiança, la coherència de dir “ací pots ser tu” i demostrar-ho cada dia.
També he vist el contrari. He vist el dolor de qui ha crescut en entorns on la diversitat era motiu de burla o de càstig. He escoltat històries de silencis llargs, de dobles vides, de pors que s’arrosseguen durant anys. I cada vegada que escolte una d’aquestes històries, em reafirme en la idea que educar no és opcional. Que parlar de LGTBIQ+ no és un caprici, és una urgència. Que no fer-ho té conseqüències reals en la vida de les persones.
Per això defense que l’educació afectivosexual siga integral, inclusiva i valenta. Que no es quede en quatre conceptes biològics i prou, sinó que parle de sentiments, de relacions sanes, de consentiment, de respecte, de diversitat. Que no tinga por de dir lesbianes, gais, bisexuals, trans, intersexuals, queer, perquè les paraules que no es pronuncien són les que després es converteixen en insults. I no podem permetre que la identitat de ningú siga utilitzada com una arma.
A casa meua, parlar d’aquests temes és tan natural com parlar de què soparem. No perquè siga un tema recurrent, sinó perquè no és un tabú. I això fa que les persones que entren, siguen de la família o no, senten que poden expressar-se sense por. Que poden contar el que viuen, el que senten, el que dubten. I jo, que he crescut en un entorn on no sempre era així, valore moltíssim haver construït aquest espai segur. No és perfecte, però és honest. I això ja és molt.
Quan defense la importància de l’educació LGTBIQ+, ho faig també pensant en les generacions que venen. En les criatures que hui tenen cinc, deu o quinze anys i que mereixen créixer sense haver d’amagar-se. Mereixen un món on no hagen de fer-se xicotets per encaixar. Mereixen saber que la seua existència no és un error, sinó una possibilitat preciosa. I això només ho aconseguirem si eduquem amb valentia, si trenquem silencis, si convertim les cases en espais de llibertat i les escoles en espais de respecte.
També ho faig pensant en les persones adultes que encara carreguen ferides. En aquelles que no van tindre un espai segur quan el necessitaven i que ara busquen, a poc a poc, reconstruir-se. Per a elles també és important que la societat avance, que el discurs canvie, que la diversitat siga visible i celebrada. Perquè mai és tard per sentir-se lliure, però és molt més fàcil quan el món acompanya.
La lluita LGTBIQ+ no és només una reivindicació de drets, és una reivindicació de dignitat. I la dignitat es construeix amb educació, amb diàleg, amb espais segurs, amb afecte. No és una batalla cultural, és una aposta per la convivència. I si hi ha qui s’hi oposa, no és perquè defense cap valor superior, sinó perquè té por de perdre privilegis o de qüestionar creences que mai ha revisat.
Per això, quan pense en el futur, no pense en grans discursos ni en grans gestes. Pense en converses quotidianes, en famílies que escolten, en escoles que acompanyen, en amistats que abracen, en cases que obrin finestres i deixen entrar aire fresc. Pense en la meua pròpia experiència i en com un espai segur pot canviar-ho tot. I pense que, si cada persona fera un xicotet pas en aquesta direcció, el món seria molt més habitable.
La diversitat no és una moda ni una bandera que només traiem al carrer en juny. És una realitat humana que mereix ser entesa, respectada i celebrada cada dia. I això comença parlant-ne, educant, escoltant i estimant. Comença a casa. Comença en cada espai segur que som capaços de crear. Comença en nosaltres.