La maternitat continua envoltada d’un relat edulcorat que no admet esquerdes. Una mare ha de ser forta, pacient, entregada, disponible, equilibrada, agraïda i, si pot ser, feliç en tot moment. I si no ho és, si s’ofega, si no arriba, si plora, si s’esgota, aleshores el problema és seu. No del sistema, no de les expectatives, no de la solitud que encara acompanya tantes cures. La culpa sempre recau sobre ella, com si la maternitat fóra una prova que s’ha de superar amb somriure permanent.
I al mateix temps, el cos de les dones continua sent jutjat, mesurat, comentat i disciplinat. El Dia Sense Dietes denuncia aquesta violència silenciosa que es disfressa de consell, de preocupació, d’estil de vida saludable. Però en realitat és control. Control sobre el cos, sobre la imatge, sobre la manera com una dona ha d’ocupar l’espai. I quan la maternitat entra en escena, la pressió es duplica: recupera’t ràpid, amaga les marques, torna a ser la d’abans, no deixes que es note el cansament, no deixes que es note el canvi.
La societat continua exigint mares perfectes en cossos perfectes, com si la vida real no tinguera res a veure amb el desgast, amb la vulnerabilitat, amb la transformació. Com si cuidar no tinguera un cost emocional i físic immens. Com si la maternitat no fora també renúncia, por, angoixa, identitat que es reconfigura i que sovint es perd.
Parlar de salut mental materna és parlar de drets, de suport, de comunitat, de trencar silencis. Parlar d’un dia sense dietes és parlar de llibertat, d’autoestima, de dignitat. I unir-los és reconéixer que el problema no és la maternitat ni els cossos, sinó els estereotips que els empresonen. Les obligacions invisibles que recauen sempre en les mateixes espatlles. La societat que continua jutjant més del que acompanya.
Potser el que necessitem no són dies commemoratius, sinó un canvi cultural profund: deixar de demanar perfecció i començar a oferir cures. Deixar de mirar els cossos com a objectes i començar a mirar les persones com a subjectes. Deixar de dir a les mares com han de ser i començar a escoltar-les de veritat.
Perquè la llibertat de viure la maternitat sense culpa i la llibertat de viure el propi cos sense pressió són, en el fons, la mateixa lluita. I només avançarem quan entenguem que cuidar la salut mental i trencar amb les dietes imposades és una forma de resistència contra un sistema que encara vol dones obedients, silencioses i perfectes.