Hi ha paraules que semblen senzilles fins que les mirem de prop. Llet materna. Dona. Criar. Sentir. Quatre paraules que, quan es posen juntes, activen un terratrèmol de vivències, expectatives i judicis. Quatre paraules que haurien de parlar de vida i de llibertat, però que massa sovint acaben convertides en un camp de batalla social on tothom opina, tothom jutja i tothom marca el camí que suposadament és correcte.
La llet materna és un símbol potent. No només alimenta: connecta, calma, ordena el món d’un ésser que tot just arriba. Però també és un símbol que s’ha utilitzat per pressionar, per culpabilitzar i per convertir la criança en una cursa d’excel·lència. Sembla que la lactància haja de ser sempre idíl·lica, sempre fluida, sempre possible. I no ho és. No ho ha sigut mai. I no passa res. El problema no és la llet, sinó el relat.
Quan parlem de dona, parlem d’un cos que ha estat històricament regulat, vigilat i opinat. Un cos que ha hagut de justificar-se constantment: si dona el pit, si no el dona, si ho fa massa temps, si ho fa poc, si ho fa en públic, si ho fa en privat. La societat continua exigint que les dones siguen fortes però discretes, lliures però obedients, naturals però perfectes. I enmig d’aquesta contradicció impossible, la lactància esdevé un mirall de totes les pressions que encara pesen sobre els cossos feminitzats.
Criar és una paraula que s’ha romantitzat fins a l’extrem. Criar és amor, sí, però també és cansament, renúncia, dubte, por i una sensació constant de no arribar. Criar és una feina que no es paga, que no es veu i que no es reconeix. Una feina que es fa amb el cos, amb les hores, amb la pell i amb la paciència. I, tanmateix, és una feina que es jutja amb una facilitat insultant. Tothom sap com hauries de criar, menys tu, que ets qui ho fa cada dia.
I després hi ha el verb que ho travessa tot: sentir. Sentir és el que no es pot normativitzar. És el que no cap en manuals ni en consells. És el que passa a les tres de la matinada quan un cos menut busca refugi en un altre cos que també està cansat. És el que passa quan la lactància funciona i quan no funciona. És el que passa quan una persona decideix donar el pit, o quan decideix no fer-ho, o quan no pot, o quan no vol. Sentir és l’únic territori que hauria de ser inviolable, però és el primer que la societat colonitza amb opinions alienes.
La lactància no és només un acte biològic: és un acte polític. No perquè ho siga en essència, sinó perquè la societat l’ha convertit en un espai de control. Quan una persona dona el pit en públic, encara hi ha mirades que incomoden. Quan no dona el pit, encara hi ha comentaris que qüestionen. Quan allarga la lactància, hi ha qui opina que és massa. Quan la curta, hi ha qui diu que és poc. Sembla que la llibertat de decidir sobre el propi cos continue sent una assignatura pendent.
Per això cal reivindicar una cosa tan bàsica com aquesta: cada criatura, cada cos i cada família tenen dret a trobar el seu camí sense haver de demanar permís. La lactància no és una prova de validesa. No és un examen de maternitat ni de criança. No és un indicador de qualitat humana. És una possibilitat, no una obligació. I com tota possibilitat, només té sentit si es viu des de la llibertat i no des de la pressió.
També cal recordar que criar no és només alimentar. Criar és sostenir emocionalment, és acompanyar, és posar límits, és escoltar, és aprendre a deixar anar. La llet materna pot ser una part preciosa d’aquest procés, però no és l’única. Hi ha mil maneres de donar amor, i totes són vàlides quan es fan des del respecte i des de la cura.
El que realment importa és que les persones que crien puguen fer-ho sense por al judici, sense culpa i sense haver de justificar cada decisió. Que puguen sentir sense haver de traduir-ho. Que puguen descansar sense haver de demanar-ho. Que puguen existir com a subjectes complets, no com a eines de criança.
Potser algun dia aquestes quatre paraules deixaran de ser un camp de batalla i tornaran a ser el que haurien de ser: vida, cos, llibertat i vincle. Fins aleshores, cal continuar escrivint, parlant i reivindicant. Perquè la lactància és important, però encara ho és més la dignitat de qui la viu.