Hi ha refranys que, encara que el pas del temps els haja anat arraconant en l’ús quotidià, continuen sent autèntiques claus d’interpretació de la nostra cultura. “Hi ha tres dijous que lluïxen més que el sol: Dijous Sant, Corpus Christi i l’Ascensió” és molt més que una dita bonica; és una manera de mirar el calendari, de donar valor als dies i de construir identitat col·lectiva.
Hui, dia de l’Ascensió, el refrany pren un significat especial perquè ens obliga a preguntar-nos què queda de tot això en la societat actual. I la resposta, si som sinceres i sincers, és que queda més memòria que pràctica. L’Ascensió, que en altres temps fou jornada destacada, compartint protagonisme amb Dijous Sant i Corpus, ha anat diluint-se fins a convertir-se, per a molta gent, en una data quasi invisible.
La cultura popular valenciana ha estat històricament travessada per una combinació profunda de religió, cicle agrícola i vida col·lectiva. Aquests tres dijous que “lluïen més que el sol” no destacaven només pel seu contingut litúrgic sinó perquè suposaven un trencament amb la rutina. Eren jorns en què el conjunt del poble es reconeixia a si mateix, compartia espais, rituals i emocions. Eren dies per vestir-se millor, per eixir al carrer, per mirar-se als ulls i saber-se part d’una mateixa realitat compartida.
L’Ascensió, en concret, tenia un simbolisme menys espectacular però igualment potent. Situada en plena primavera, marcava un moment de transició en el calendari natural i espiritual. El camp començava a prometre, les collites apuntaven maneres, i la idea d’“ascendir” connectava amb una esperança col·lectiva de prosperitat. No era només Crist qui pujava al cel; també hi havia el desig compartit que la vida millorara, que el treball donara fruits, que tot anara cap amunt.
En canvi, hui vivim en una societat que ha desconnectat en gran part d’aquestes lectures simbòliques del temps. Els ritmes ja no els marca l’oratge ni el calendari litúrgic, sinó altres dinàmiques més accelerades i sovint més individuals. Això ha fet que dies com l’Ascensió perden centralitat, mentre altres celebracions, com el Corpus o la Setmana Santa, han resistit millor gràcies a la seua dimensió més visual o turística.
Però perdre protagonisme no significa perdre valor. El refrany continua parlant-nos, encara que siga des d’un segon pla. Ens recorda que hi hagué un moment en què el temps es vivia d’una altra manera, més compartida, més ritualitzada, més connectada amb la terra i amb les altres persones. I també ens interpel·la sobre què volem conservar d’aquella manera de viure.
Recuperar el sentit d’aquests dies no implica necessàriament tornar a una societat més religiosa, sinó repensar la importància de tindre moments col·lectius que donen sentit al calendari. En una època marcada per la immediatesa i la fragmentació, tal volta necessitem més que mai dies que “lluïsquen més que el sol”, encara que siga en un altre sentit, amb altres formes, però amb la mateixa capacitat de reunir-nos i reconéixer-nos.
L’Ascensió, discretament, continua ahí. No amb la força d’altres temps, però sí com una peça més del nostre patrimoni immaterial. I potser, si parem atenció, encara podem trobar en ella una invitació a alçar la mirada, a pensar en el que compartim i a recuperar, encara que siga una miqueta, aquella llum que un dia féu brillar els dijous més que el sol.