La primera cosa que s’aprén en un centre de salut és que la medicina no és només ciència, sinó també temps, escolta i comunitat. Justament això és el que més s’està debilitant. No cal cap informe tècnic per a entendre-ho, perquè ho diu cada persona que entra per la porta amb la mirada cansada i aquella frase que ens colpeja sempre: “No he pogut agafar cita fins d’ací a tres setmanes”.
La sanitat pública és el pilar que sosté barris, pobles i ciutats. Però fa anys que la deixen sense fonaments. Les retallades, la precarietat i la derivació constant cap a la privada han convertit un dret en una cursa d’obstacles. I el personal de medicina de família ho veu cada dia, i ho pateix cada dia.
La consulta, que hauria de ser un espai per a acompanyar, diagnosticar i prevenir, massa sovint es transforma en una trinxera contra el rellotge i contra un sistema que obliga a fer de tot menys medicina. Les llistes d’espera no reflecteixen la realitat, les plantilles són insuficients i es cobreixen amb professionals exhausts, les infraestructures es queden obsoletes i frenen diagnòstics i tractaments, i les derivacions a la privada maquillen estadístiques mentre augmenten la desigualtat. Quan un equip de ressonància magnètica passa dos anys parat, no és un problema tècnic, és una decisió política. Quan milers de proves es fan fora del sistema públic, no és eficiència, és renúncia.
La sanitat pública és un pacte social. La consulta és un mirall de la societat, i en ella es reflecteixen les solituds, les angoixes i les desigualtats. Quan una persona major ve sola perquè no té qui l’acompanye, quan una mare arriba amb ansietat perquè no pot conciliar, quan una persona jove no pot pagar la teràpia que necessita, tot això també és salut. La sanitat pública no és només un servei, és un compromís col·lectiu que diu que ningú ha de quedar enrere per no tindre diners, contactes o assegurança privada.
Per això alcem la veu. No és un caprici ni una qüestió corporativa. És una obligació moral. Qui treballa en medicina de família sap que cada minut de més per pacient pot evitar errors i angoixes, que cada professional que falta és una porta tancada, que cada euro desviat a la privada és un euro menys per a qui més ho necessita, i que la salut és un dret i no un negoci. Cuidar també és defensar el sistema que fa possible cuidar.
Encara hi ha temps per a revertir la situació, però cal valentia política i pressió ciutadana. Cal recuperar personal, reforçar l’atenció primària, modernitzar infraestructures, garantir estabilitat laboral i blindar la sanitat pública davant interessos privats. No és només una reivindicació professional, és una defensa del bé comú.
La sanitat pública és una de les majors conquestes socials que hem construït entre totes i tots. Deixar-la caure seria una derrota col·lectiva. Sostenir-la, en canvi, és una manera de dir-nos que ens importem, que ens cuidem i que volem un futur on la salut siga un dret real i no una promesa buida.