Fa un any de l’apagó. I no parle només d’aquelles hores sense llum, d’aquells semàfors morts, d’aquells ascensors aturats o d’aquelles ràdios a piles que tornaren, de sobte, a tindre sentit. Parle d’un altre tipus d’apagó, més profund i més perillós: el de la responsabilitat, el de la memòria col·lectiva i el de la capacitat política de donar respostes.
Aquell dia, quan tot es va apagar, ens vam adonar de fins a quin punt vivim en una fragilitat constant. Ciutats senceres paralitzades per una incidència que, segons ens van dir, era “imprevisible”, “excepcional” o “difícil d’evitar”. Paraules grosses per a amagar una realitat molt més incòmoda: que els serveis essencials s’han gestionat des de fa massa temps amb criteris econòmics abans que socials, i que la prevenció no ven tant com la propaganda.
Un any després, la pregunta és senzilla: què hem aprés? I la resposta, malauradament, encara ho és més: pràcticament res.
Quan l’excepció es converteix en excusa
L’apagó va ser presentat com un accident, com una anomalia del sistema. Però el problema no va ser només quedar-nos sense electricitat durant unes hores; el problema va ser descobrir que no hi havia plans clars, ni protocols comprensibles per a la ciutadania, ni una comunicació eficaç entre administracions. Tot improvisació, tot pedaços.
Després vingueren les compareixences, les promeses de millora, els informes tècnics que quasi ningú va llegir i les conclusions que no es traduïren en canvis visibles. Com passa sempre, el relat oficial va acabar imposant-se: va ser greu, sí, però ja està superat. Passem pàgina.
I jo em negue a passar pàgina.
Perquè quan assumim que aquestes situacions són inevitables, el que estem fent és normalitzar la negligència. Estem acceptant que la ciutadania siga l’última baula d’una cadena on els beneficis estan garantits, però les responsabilitats sempre es dilueixen.
Dependents i desemparats
L’apagó també va posar damunt la taula una realitat que incomoda: la desigualtat. No tothom va viure aquelles hores de la mateixa manera. Hi hagué persones que depenen d’aparells elèctrics per a viure, gent major que va quedar incomunicada, comerços menuts que perderen el dia sencer mentre les grans corporacions absorbien el colp sense massa problemes.
I, com quasi sempre, la resposta va ser individualitzar el problema: “cal estar preparats”, “tindre bateries”, “preveure alternatives”. Com si la seguretat bàsica fora una qüestió de responsabilitat personal i no una obligació col·lectiva garantida pels poders públics.
No, no totes les persones poden “preveure”. No totes les cases tenen alternatives. No totes les vides tenen marge d’error.
Infraestructures del segle passat, discursos del segle XIX
Un any després, continuem parlant d’infraestructures crítiques gestionades amb lògiques opaques, amb concessions eternes, amb portes giratòries i amb una fiscalització més formal que real. Continuem confiant serveis essencials a empreses que responen, abans que res, als seus comptes de resultats.
I el més greu és que el debat de fons —la sobirania energètica, la descentralització, la capacitat de resposta local, el control públic efectiu— continua sent marginal. Es parla d’energies renovables, sí, però poc de resiliència. Es parla de modernització, però no de democràcia energètica.
Ens volen connectats a tot, però responsables de res.
Recordar és un acte polític
Recordar l’apagó un any després no és recrear-se en el desastre. És reivindicar el dret a no oblidar. És exigir que les coses no tornen a passar exactament igual. És recordar que els drets no s’apaguen només quan falta la llum, sinó també quan falta voluntat política.
Perquè l’autèntic risc no és un altre apagó elèctric. El risc real és l’anestèsia col·lectiva, l’acceptació resignada, el “bé, no va ser per tant”. I sí, va ser per tant. Perquè va mostrar les costures del sistema, i perquè ningú les ha cosides de veritat.
Un any després, jo no vull discursos tranquil·litzadors. Vull transparència. Vull inversió real. Vull control públic. Vull que els serveis essencials siguen això: essencials per a la vida, no per al negoci.
La llum va tornar.
La responsabilitat, encara no.