Hi ha una línia roja que tota democràcia madura hauria de preservar amb zel: la que separa la institució, que és de totes i tots, del partit, que és només d’uns quants. Quan aquesta línia es difumina, no estem davant d’un error menor de disseny gràfic ni d’una coincidència cromàtica: estem davant d’un problema democràtic.
La comunicació institucional té una funció molt clara: informar. No convéncer, no seduir, no demanar adhesions. Informar amb sobrietat, amb neutralitat i amb respecte a la intel·ligència de la ciutadania. Quan una institució adopta els codis, els colors, el to i fins i tot l’espai físic propis de la propaganda partidista, deixa de comunicar i comença a fer campanya amb recursos públics.
I això no és admissible.
No cal ser expert en semiòtica per entendre que els colors no són innocents, que els lemes no són neutres i que la ubicació dels missatges tampoc és casual. La comunicació política sap perfectament què fa quan utilitza una mateixa paleta cromàtica, un mateix relat visual i una mateixa narrativa emocional per barrejar l’acció de govern amb l’ambició de poder. Sap que està sembrant confusió. I sap que aquesta confusió beneficia qui governa i perjudica el conjunt de la ciutadania.
Perquè quan no es distingeix qui parla —si una administració o una organització política— el missatge implícit és perillós: que el govern és la institució, i la institució és el govern. I no, no ho és. La institució transcendeix governs, legislatures i sigles. És patrimoni comú, construït amb els impostos de gent que pensa diferent, vota diferent o, senzillament, no vota.
Utilitzar la comunicació institucional per reforçar un relat partidista és una forma subtil —però efectiva— de colonització de l’espai públic. No és autoritarisme clàssic; és una cosa més fina, més higiènica, més presentable. Però igualment nociva. Perquè erosiona la confiança, banalitza la neutralitat i converteix l’administració en un actor més del combat electoral.
Alguns diran que “és legal”. Potser sí. Però la democràcia no es mesura només en legalismes, sinó en qualitat ètica. I èticament és inacceptable que l’aparell institucional faça de crossa comunicativa d’un projecte polític concret. No tot allò que no està prohibit és legítim. Hi ha pràctiques que, sense infringir cap article, trencen l’esperit del contracte democràtic.
La ciutadania mereix saber quan se li parla com a administrada i quan se li parla com a electora. Té dret a distingir informació de propaganda, gestió de màrqueting, servei públic d’interés partidari. Quan aquesta frontera es dilueix, no falla la ciutadania: falla la institució.
Defensar una comunicació institucional neutral no és una mania estètica ni una nostàlgia naïf. És una exigència democràtica. És dir clarament que els edificis, els carrers, les tanques i el llenguatge de l’administració no són cartells de campanya. Que governar no dona dret a confondre’s amb l’Estat. Que l’ús del poder comporta una responsabilitat simbòlica.
Perquè quan la institució es posa el vestit del partit, tots perdem alguna cosa.
I el primer que es perd és la democràcia com a espai compartit.