Parlar de “prioritat nacional” per als valencians i valencianes és una qüestió incòmoda per a molts poders polítics, però absolutament necessària si volem deixar de ser un territori administrat i començar a ser un poble que decideix. Massa sovint se’ns diu que no toca, que no és el moment, que hi ha problemes més urgents. Però la realitat és que sense una prioritat nacional clara, tots els altres problemes acaben resolent-se sempre des d’una lògica aliena, subordinada i incompleta.
La prioritat nacional valenciana no pot ser només simbòlica, ni reduir-se a quatre gestos buits o a una identitat decorativa. Ha de tenir contingut polític real. Ha de partir de la memòria, sí, però sobretot ha d’estar orientada al present i al futur. I això implica assumir una veritat incòmoda: els valencians i valencianes arrosseguem una pèrdua de drets col·lectius que no ha estat mai plenament reparada.
La derrota d’Almansa i la pèrdua dels furs no són una simple anècdota històrica. Són l’origen d’un procés de despossessió política que encara avui condiciona la nostra capacitat de decidir. Amb els decrets de Nova Planta es va desmantellar un sistema institucional propi, un dret civil propi i una manera d’entendre la governança basada en pactes i equilibris. No es va perdre només autonomia, es va perdre sobirania interna. I això marca.
La Transició i l’Estatut van suposar una recuperació parcial, però insuficient. L’autogovern valencià actual està ple de límits, de tuteles i de dependències. No és casualitat que drets àmpliament recolzats socialment, com el dret civil valencià, continuen bloquejats. No és casualitat que el finançament siga injust de manera estructural. No és casualitat que moltes decisions clau sobre territori, infraestructures o serveis públics es prenguen lluny del País Valencià i sovint d’esquena a la seua realitat.
Per això, la prioritat nacional hauria de ser recuperar capacitat real de decisió. No com un eslògan, sinó com una pràctica política concreta. Decidir sobre els nostres recursos, sobre el nostre model de desenvolupament, sobre la protecció del territori, sobre la llengua, sobre el marc jurídic que regula la vida quotidiana. Sense això, parlar d’identitat és parlar de cartró pedra.
En aquest context, resulta especialment greu la posició de partits com PP i Vox, que fan de la identitat un instrument retòric mentre buiden de contingut qualsevol reivindicació real. Parlen constantment de símbols, però fugen de la memòria. Exhibeixen senyeres, però s’incomoden quan es parla de furs, d’autogovern històric o de drets nacionals. Defensen una valenciania inofensiva, folkloritzada, compatible amb qualsevol renúncia política.
Aquesta contradicció no és accidental, és ideològica. Vox rebutja obertament qualsevol pluralitat nacional dins l’Estat i considera sospitosa qualsevol reivindicació pròpia que no passe pel centralisme. El PP, en canvi, juga a l’ambigüitat: es presenta com a defensor de “lo nostre” mentre accepta, gestiona i perpetua un model que ens manté en una posició subordinada. El resultat és el mateix: una renúncia conscient a dotar la identitat valenciana de contingut polític real.
Una comunitat que no pot parlar amb normalitat de drets nacionals és una comunitat amb baixa autoestima col·lectiva. I aquesta baixa autoestima no apareix sola, es construeix. Es construeix quan es diu que reivindicar drets divideix. Quan es presenta la memòria com a conflicte. Quan es criminalitza qualsevol discurs que vaja més enllà de la gestió autonòmica limitada. Quan es fa creure que ja tenim prou amb el que hi ha.
Però no en tenim prou. No mentre no puguem decidir lliurement sobre qüestions fonamentals. No mentre drets reconeguts jurídicament siguen bloquejats políticament. No mentre se’ns exigisca lleialtat institucional sense un respecte equivalent. No mentre la identitat valenciana siga acceptable només quan no molesta.
La prioritat nacional valenciana hauria de ser també connectar la qüestió identitària amb la vida material de la gent. Parlar d’autogovern no pot quedar-se en un debat abstracte. Té a veure amb l’accés a l’habitatge, amb la defensa del medi, amb un model productiu sostenible, amb serveis públics de qualitat, amb oportunitats per a la joventut. Quan no decidim nosaltres, altres decideixen, i normalment no ho fan pensant en el bé comú del País Valencià.
Una identitat política madura no s’oposa a la pluralitat interna, la integra. Ser valencians i valencianes no és ser tots iguals, és compartir una història, un territori i una voluntat de futur. La prioritat nacional no hauria de servir per excloure, sinó per garantir que totes les persones que viuen i construeixen el país tinguen veu en les decisions que les afecten.
També és imprescindible recuperar el valor de les institucions pròpies. No com a estructures buides, sinó com a espais de sobirania democràtica. Les Corts, el dret civil, l’autogovern no són simples herències administratives, són conquestes polítiques. Quan es menystenen, quan se silencien dates clau, quan es buida de contingut la seua funció, el missatge és clar: no confiem en la capacitat del poble valencià per governar-se.
Definir una prioritat nacional no és un exercici nostàlgic ni identitari en el sentit superficial del terme. És un acte de responsabilitat política. És decidir cap a on volem anar i amb quines eines. És dir que ja n’hi ha prou de gestionar engrunes i començar a parlar de drets complets. És assumir que la neutralitat, en un context d’injustícia estructural, sempre beneficia qui ja té el poder.
El País Valencià no necessita més folklore institucional ni més discursos buits sobre unitat. Necessita memòria crítica, autoestima col·lectiva i valentia política. Necessita entendre que reivindicar drets no és dividir, sinó reparar. Que parlar de nació valenciana no és atacar ningú, sinó afirmar una realitat històrica i democràtica.
La prioritat nacional, en definitiva, hauria de ser deixar de demanar permís per existir políticament. Passar de l’autocontenció a l’autoafirmació democràtica. Recuperar drets, ampliar-los i exercir-los amb normalitat. Sense por, sense excuses i sense maquillatges.
Perquè un poble que renuncia a posar els seus drets al centre acaba acceptant que altres els definisquen per ell. I això, més que una opció política, és una derrota silenciosa que no ens podem permetre.