El 25 d’Abril és una data que no es pot llegir només en els llibres d’història. És una ferida antiga que encara respira, una frontera emocional que travessa generacions i un record que, malgrat els segles, continua interpel·lant-nos. No és un ritual de nostàlgia, sinó un exercici de consciència. Ens recorda que els pobles no perden els drets d’un dia per a l’altre, sinó que els perden quan deixen de defensar-los.
Cada any, quan arriba el 25 d’Abril, el País Valencià es mira a l’espill. I el que hi veu és una història d’espoli, sí, però també una història de resistència tenaç. La Batalla d’Almansa no és només una derrota militar; és el símbol d’un projecte polític que va voler uniformitzar, esborrar diferències i imposar un model d’Estat que encara hui arrossega les seues ombres. Però també és el punt d’inici d’una resposta que no s’ha apagat mai del tot. Una resposta feta de llengua, de cultura, de carrer, de reivindicació i de dignitat quotidiana.
El 25 d’Abril ens recorda que la identitat no és un museu, sinó un organisme viu. Que parlar valencià, estimar el territori, defensar els serveis públics o reivindicar un autogovern real no són gestos folklòrics, sinó decisions polítiques que afecten la vida de totes les persones. I que la memòria no és un luxe intel·lectual, sinó una eina per a no repetir errors i per a imaginar futurs més justos.
També ens recorda que el País Valencià és plural, divers, canviant. Que no hi ha una única manera de ser valencià o valenciana, i que precisament eixa diversitat és la nostra força. El 25 d’Abril no és patrimoni d’un partit, ni d’un col·lectiu, ni d’una generació. És un espai compartit on totes les veus que estimen aquesta terra poden trobar-se, discrepar, construir i projectar.
Potser per això, cada any, quan la data torna, hi ha qui voldria que passara desapercebuda. Que quedara reduïda a una nota a peu de pàgina. Però la memòria col·lectiva és tossuda, i el poble valencià encara més. Perquè sabem que un país que oblida és un país que es deixa fer. I nosaltres, malgrat tot, no ens hem deixat fer mai del tot.
El 25 d’Abril és una invitació a continuar. A continuar parlant, celebrant, reivindicant, imaginant. A continuar fent país des de la cultura, des de l’educació, des de les institucions, des del carrer i des de cada gest quotidià. A continuar defensant allò que ens fa ser qui som.
I, sobretot, és una invitació a no resignar-nos. Perquè la història no està escrita; la reescrivim cada dia. I cada 25 d’Abril ens recorda que encara tenim molt per dir.