Aristarain va nàixer a Buenos Aires el 1943 i va créixer en un país marcat per tensions polítiques, exilis i silencis imposats. Aquest context, lluny de convertir-lo en un director pamfletari, el va portar a desenvolupar una sensibilitat particular: la consciència que tota història personal és també una història política, encara que no ho semble. En les seues pel·lícules, els personatges no són símbols ni metàfores, sinó persones reals, amb contradiccions, pors i desitjos que no sempre saben explicar. La seua mirada és profunda però mai paternalista, crítica però sempre compassiva. És un cinema que escolta, que observa i que deixa respirar.
Martín (Hache), estrenada el 1997, és probablement la culminació d’aquesta manera de fer. No és una pel·lícula d’acció, ni de trama, ni de girs argumentals. És una pel·lícula de converses, de silencis, de trobades i de ruptures. És un film que confia radicalment en la paraula com a espai de veritat. I això, en un món audiovisual cada vegada més accelerat, és un acte de resistència. Aristarain filma la vida tal com és: desordenada, imprevisible, plena de ferides que no tanquen i d’afectes que no sabem gestionar. Filma la vulnerabilitat sense dramatismes, la tendresa sense sentimentalisme i la desesperança sense cinisme.
El personatge de Martín, interpretat per Federico Luppi, és un home que ha construït una cuirassa intel·lectual per a protegir-se del dolor. Escriu, pensa, discuteix, però li costa estimar. Hache, el seu fill, interpretat per Juan Diego Botto, és un jove perdut, ferit, que busca un lloc al món sense saber exactament què significa això. Entre ells dos, Cecilia Roth i Eusebio Poncela completen un quartet emocional que funciona com una família alternativa, una comunitat afectiva que es construeix a partir de la necessitat i no de la sang. Aristarain no jutja cap d’ells. Els deixa ser, amb totes les seues imperfeccions, i els acompanya amb una càmera que mai no és intrusiva, però tampoc distant.
La força de Martín (Hache) no prové d’una trama espectacular, sinó de la capacitat de mostrar allò que sovint no sabem dir. Les converses entre els personatges són, en realitat, converses amb nosaltres mateixos. Quan Martín parla de la llibertat, parla també de la por a perdre-la. Quan Hache parla del buit, parla de la necessitat de ser vist. Quan Alicia i Dante intenten sostenir els fragments d’aquesta família improvisada, ens recorden que les relacions humanes són sempre un equilibri fràgil entre el que donem i el que esperem rebre. Aristarain no ofereix solucions ni moralines. Només mostra, amb una honestedat desarmant, la complexitat de viure.
Una de les grans virtuts del director és la seua capacitat per a unir dues ribes: l’Argentina i l’Espanya que el va acollir durant els seus anys d’exili. En les seues pel·lícules, aquestes dues geografies no apareixen com a escenaris, sinó com a identitats que conviuen, que es barregen i que es qüestionen mútuament. Aristarain entén la identitat com un procés, no com una essència. I això el fa profundament contemporani. En un món on les fronteres es tornen a alçar i on els discursos identitaris es radicalitzen, el seu cinema recorda que som, sobretot, éssers en moviment. Martín (Hache) és, en aquest sentit, una pel·lícula sobre l’exili emocional, sobre la sensació de no pertànyer del tot a cap lloc, sobre la necessitat de construir comunitats afectives més enllà de les estructures tradicionals.
La mort d’Aristarain el 2026 va deixar un buit enorme en el cinema en espanyol. No sols per la seua trajectòria, reconeguda amb la Medalla d’Or de l’Acadèmia de Cinema el 2024, sinó perquè era un dels pocs directors que encara creien en la paraula com a motor narratiu. En un panorama audiovisual dominat per la immediatesa, ell continuava apostant per la lentitud, per la reflexió, per la profunditat. El seu cinema no buscava agradar, sinó interpel·lar. No buscava entretenir, sinó acompanyar. I això és, potser, el que el fa tan necessari.
Quan una pel·lícula es converteix en la favorita d’algú, no és només per la seua qualitat artística. És perquè, d’alguna manera, parla d’ell. Martín (Hache) és una d’aquelles obres que et trien. No importa quantes vegades la tornes a veure: sempre hi ha un diàleg que ressona d’una manera diferent, una frase que et colpeja, un gest que et revela alguna cosa que no havies vist. És una pel·lícula que creix amb tu, que t’acompanya en moments de dubte, que et recorda que la vida és, sobretot, una successió de converses amb nosaltres mateixos i amb els altres.
Aristarain tenia una habilitat especial per a retratar la masculinitat sense caure en tòpics. Els seus personatges masculins són vulnerables, dubten, s’equivoquen, ploren. No són herois ni antiherois. Són homes que intenten sobreviure a les seues pròpies contradiccions. En un moment en què la representació de la masculinitat està en plena revisió, el seu cinema es revela com una eina poderosa per a repensar-la. Martín és un home que estima malament, però que intenta aprendre. Hache és un jove que busca referents, però que no vol repetir els errors del seu pare. Dante és un amic que sosté, que escolta, que acompanya. Aristarain mostra que la vulnerabilitat no és una feblesa, sinó una forma de valentia.
També és destacable la manera com el director treballa la idea de llibertat. Per a Aristarain, la llibertat no és un concepte abstracte, sinó una pràctica quotidiana. És la capacitat de prendre decisions, encara que siguen doloroses. És la responsabilitat d’assumir les conseqüències dels nostres actes. És la necessitat de ser honestos amb nosaltres mateixos. En Martín (Hache), la llibertat és un espai de tensió constant: Martín defensa la seua independència fins al punt d’aïllar-se; Hache busca la seua pròpia veu, però té por de fer mal; Alicia i Dante intenten conciliar el desig de cuidar amb el respecte pels límits dels altres. Aristarain no idealitza la llibertat, però tampoc la desmitifica. Simplement la mostra com una part inevitable de la vida.
El cinema d’Aristarain és també un cinema de memòria. No una memòria nostàlgica, sinó una memòria crítica. Els seus personatges carreguen amb el passat, però no s’hi queden atrapats. Intenten, amb més o menys fortuna, construir un futur que no renegue del que han viscut. En aquest sentit, Martín (Hache) és una pel·lícula sobre la possibilitat de reparar, encara que siga parcialment, les ferides familiars. No hi ha redempció absoluta, però sí la possibilitat d’un acostament, d’un gest, d’una paraula que obri una escletxa de llum.
Aristarain deixa un llegat que va més enllà de la seua filmografia. Va demostrar que el cinema pot ser un espai de pensament, un lloc on explorar les zones fosques de l’ànima humana sense por i sense artifici. Va demostrar que la paraula pot ser tan cinematogràfica com qualsevol imatge espectacular. Va demostrar que la veritat, encara que siga incòmoda, és sempre més poderosa que la impostura. I va demostrar que les històries més íntimes poden ser, també, les més universals.
Martín (Hache) continua sent una pel·lícula necessària perquè parla d’allò que no passa de moda: la necessitat de ser estimats, la por a perdre, la dificultat de comunicar-nos, la bellesa de les relacions imperfectes. És una obra que ens recorda que la vida no és un relat lineal, sinó un mosaic de moments, de converses, de silencis. I que, al final, som el que estimem i el que perdem.