Hi ha paraules que semblen massa grans fins que les mires de prop. Estimar, per exemple. Un verb que sovint reservem per a persones, records o paisatges, però que a Sagunt té una altra textura, una altra densitat. Ací, estimar també és un verb col·lectiu, un gest compartit que es desplega cada Setmana Santa com si el temps s’aturara i el poble recordara qui és.
Perquè la Setmana Santa Saguntina no és només un calendari de processons ni un ritual heretat. És una manera d’estar al món. Una forma de dir: “som ací, encara”. I això, en un temps on tot és fugaç, ja és una declaració política.
Estimar, en aquest context, és molt més que sentir afecte. És custodiar una memòria que no viu als llibres, sinó als carrers. És reconéixer-se en la mirada de qui porta un pas, en la mà tremolosa que encén un ciri, en la veu que trenca el silenci d’una plaça plena. És acceptar que la tradició no és un museu, sinó un organisme viu que respira amb nosaltres.
I també és assumir que estimar no sempre és còmode. Que implica cuidar, discutir, revisar, adaptar. Que la Setmana Santa no és perfecta —ni falta que fa—, però és nostra. I això la fa estimable.
En un món que confon identitat amb màrqueting i comunitat amb algoritmes, la Setmana Santa Saguntina és una anomalia preciosa: un espai on el vincle no es compra ni es ven. Es viu. Es transmet. Es defensa.
Per això, quan diem que estimar és “participar d’un llegat compartit”, no parlem de nostàlgia. Parlem de futur. D’un futur que només existirà si continuem fent el que sempre hem fet: posar el cos, la veu i la memòria al servei d’allò que ens fa poble.
Estimar, al cap i a la fi, és això:
un acte de resistència tranquil·la.
Una manera de dir que Sagunt no s’explica sense la seua Setmana Santa,
i que la Setmana Santa no s’entén sense la gent que la sosté.
I potser, només potser, és en aquest verb —tan senzill i tan immens— on es troba la clau de tot.