Treballar en tecnologia hauria de ser sinònim d’innovació, d’obertura mental i de capacitat per imaginar futurs més justos. Però massa sovint el sector es queda ancorat en patrons antics. Encara hi ha xiquetes que reben el missatge subtil que la tecnologia no és per a elles, que és un món complicat, fred o massa competitiu. I encara hi ha dones que, quan aconsegueixen entrar-hi, han de demostrar el doble per a ser considerades la meitat.
Des del sindicalisme, aquesta realitat es veu amb una claredat especial. Les dades internes de moltes empreses mostren que les dones i les persones joves que s’identifiquen fora dels rols tradicionals tenen més dificultats per accedir a llocs de responsabilitat, pateixen més interrupcions en la carrera professional i sovint carreguen amb tasques invisibles que no puntuen en cap avaluació. La tecnologia avança a una velocitat vertiginosa, però els drets i les condicions laborals no sempre ho fan al mateix ritme.
També hi ha un altre element que em preocupa: la cultura interna. Les empreses tecnològiques parlen molt de talent, però massa poc de cures, de conciliació o de benestar. I sense això, és difícil que les xiquetes i les dones que entren al sector vulguen quedar-s’hi. La innovació no pot ser només una qüestió de productes; ha de ser també una manera de relacionar-nos, de treballar i de construir espais on totes les persones puguen créixer.
Com a treballador i com a sindicalista, crec que tenim la responsabilitat de posar el focus en allò que no funciona i de proposar canvis reals. No n’hi ha prou amb campanyes puntuals o amb discursos inspiradors. Cal revisar processos de selecció, criteris d’ascens, polítiques de conciliació i sistemes de reconeixement. Cal escoltar les dones i les xiquetes que ja estan en el sector i també les que encara no hi han arribat. I cal fer-ho amb humilitat, amb constància i amb la convicció que la igualtat no és un detall, sinó una condició imprescindible per a qualsevol futur tecnològic que vulga ser digne.
Quan pense en les xiquetes que hui miren el món amb curiositat, m’agrada imaginar-les entrant en un sector on no hagen de triar entre ser elles mateixes o ser acceptades. Un sector on la tecnologia siga una eina de llibertat i no un espai de reproducció de desigualtats. I m’agrada pensar que, des del nostre lloc, podem contribuir a fer-ho possible.
No és només una qüestió de justícia. És una qüestió de talent, de qualitat democràtica i de futur. I és responsabilitat de totes les persones que formem part del sector, especialment d’aquelles que tenim veu en els espais de representació laboral, assegurar que aquest futur siga realment inclusiu.