Quan arriba el Correllengua Agermanat, tinc la sensació que la llengua deixa de ser només una idea i es transforma en un moviment real, viu i compartit. Cada any, quan la Flama travessa els nostres pobles i ciutats, em recorda que el valencià no és un patrimoni immòbil, sinó una energia que avança perquè la fem avançar. És una imatge poderosa: la llengua que camina, que respira, que es fa visible en places, carrers i camins. Enguany, però, aquesta sensació s’ha fet més intensa, més personal. He decidit implicar-m’hi de manera directa i compromesa: correré tres trams en el seu pas per Sagunt.
No és una decisió esportiva ni un gest solemne. És una manera de dir, amb el cos i amb el temps, que la llengua que parlem, estimem i compartim continua viva perquè nosaltres la fem viure. Quan la Flama arriba a Sagunt, no és només un objecte que passa de mà en mà; és un recordatori que formem part d’un territori ampli, divers i agermanat que uneix la Catalunya Nord, el País Valencià, les Illes, Catalunya i l’Alguer. És un fil que ens cus, que ens connecta, que ens fa sentir part d’un mateix relat compartit, un relat que no depén de fronteres administratives, sinó de la voluntat de continuar caminant juntes i junts.
Cada primavera, quan el Correllengua Agermanat travessa els nostres pobles i ciutats, tinc la sensació que la llengua es posa en marxa. No és una metàfora buida: és literal. La llengua avança perquè la portem, perquè la fem visible, perquè la compartim. I enguany, més que mai, he sentit la necessitat de formar-ne part de manera activa. No volia quedar-me a la vorera, mirant com passa la Flama. Volia ser-hi, sentir-la, sostenir-la encara que fóra només uns metres. Volia que el pas del Correllengua per Sagunt no fóra només un esdeveniment que veig, sinó un moment que visc.
He triat córrer tres trams perquè cadascun d’ells representa una part del que som com a ciutat. Hi ha el tram que travessa els nostres barris, on la llengua es parla amb naturalitat entre veïnat, comerços i escoles. És el tram de la quotidianitat, de la vida real, del valencià que s’escolta sense pensar-hi, com una música de fons que ens acompanya des de sempre. Hi ha el tram que toca el centre històric, on cada pedra recorda que la identitat és un llegat que es renova. És el tram de la memòria, de la història compartida, del patrimoni que ens recorda que venim de lluny i que la llengua ha estat sempre un element essencial de la nostra manera d’entendre el món. I hi ha el tram que mira cap al futur, cap als espais nous, cap a les persones que arriben i s’hi incorporen, cap a una ciutat que creix i es transforma. És el tram de l’esperança, de la inclusió, de la idea que la llengua és un pont i no una frontera.
Cadascun d’aquests trams és una manera de dir que la llengua hi és, i hi serà, mentre la fem caminar plegades i plegats. No és només un exercici físic; és un acte de responsabilitat compartida. Quan sostinc la Flama, encara que siga només uns metres, sent que també sostinc una part d’aquesta responsabilitat: la de mantenir viva la llengua en tots els àmbits de la vida quotidiana. És una sensació difícil d’explicar, però molt fàcil de reconéixer quan la vius. És com si, per un instant, totes les persones que han mantingut viva la llengua al llarg dels segles caminaren amb tu.
El que més m’emociona del Correllengua és que és un moviment obert i inclusiu. No demana carnets, ni nivells, ni etiquetes. Totes les persones hi tenen lloc: qui corre, qui pedaleja, qui anima, qui organitza, qui compra una samarreta, qui fa un donatiu o qui simplement ix al carrer a veure passar la Flama. És una celebració col·lectiva que entén la llengua com una eina de cohesió social i no com una frontera. En temps de soroll i divisió, això és una lliçó de convivència real, una demostració que la llengua pot unir allò que altres discursos intenten separar.
El Correllengua Agermanat té una virtut que el fa únic: és capaç de convertir un gest senzill en un acte profundament transformador. Cadascuna de les persones que hi participa, siga com siga, aporta una peça al mosaic col·lectiu. Una escola que ix al carrer a animar, una colla que organitza una rebuda, una persona que compra una samarreta, una família que fa un donatiu, un grup d’amistats que decideix córrer un tram. Tot suma. Tot compta. I compta perquè la llengua, com la Flama, només avança si algú la porta.
Quan la Flama passe per Sagunt, no serà només un relleu esportiu. Serà una invitació. Una crida. Una oportunitat per recordar que la llengua és viva quan la fem servir, quan la compartim, quan la celebrem. Jo enguany hi posaré tres trams. Cadascuna i cadascú pot aportar el que vulga: un gest, una estona, un aplaudiment, una mirada de complicitat. No cal fer grans coses; cal fer-les amb sentit. La força del Correllengua no està en la velocitat, sinó en la participació col·lectiva.
Quan pense en el que significa córrer aquests tres trams, no puc evitar recordar totes les persones que, al llarg de la història, han mantingut viva la llengua en moments molt més difícils que els nostres. Persones que la van transmetre en secret, que la van ensenyar a casa quan no es podia ensenyar a l’escola, que la van defensar quan semblava que no tenia futur. Hui, per sort, vivim en un altre temps, però la responsabilitat continua sent nostra. La llengua no es manté viva sola. Necessita gestos. Necessita presència. Necessita comunitat.
El Correllengua és, en aquest sentit, una metàfora perfecta del que significa estimar una llengua. No n’hi ha prou amb dir-ho; cal fer-la caminar. Cal portar-la a l’escola, al carrer, a la feina, a les xarxes, a les converses quotidianes. Cal fer-la visible. Cal fer-la útil. Cal fer-la nostra. I això és el que representa la Flama quan passa per Sagunt: una invitació a continuar caminant juntes i junts, a continuar fent de la llengua un espai de trobada i no de separació.
Enguany, quan la Flama entre a Sagunt i jo m’hi incorpore per córrer el primer dels tres trams, sé que sentiré una emoció difícil d’explicar. No serà només l’adrenalina de la cursa ni l’alegria de la gent animant. Serà la sensació de formar part d’alguna cosa més gran que jo, més gran que qualsevol persona individual. Serà la sensació de formar part d’un poble que, malgrat totes les dificultats, continua avançant.
Quan acabe el tercer tram, segurament estaré cansat, però també estaré ple. Ple d’orgull, de gratitud i d’esperança. Perquè la llengua, com la Flama, només avança si algú la porta. I enguany, a Sagunt, jo vull ser una d’eixes persones que l’ajuden a continuar el camí.