El 12 d’abril de 1931, ara fa 95 anys, Sagunt va viure una d’aquelles jornades que no semblen transcendents en el moment, però que acaben marcant una generació sencera. Les eleccions municipals que van portar Juan Chabret Bru a l’alcaldia no van ser només un canvi de govern: van ser la porta d’entrada a una nova manera d’entendre la ciutat, la política i la convivència. Dos dies després, la Segona República seria proclamada a tots els ajuntaments, i Sagunt no va quedar al marge d’aquell impuls de renovació.
Més de 20.000 habitants i quasi 14.000 persones amb dret a vot. Tres districtes. Una participació que hui ens semblaria extraordinària. I una calma que, vista amb perspectiva, parla d’una societat que volia decidir, que volia avançar, que volia ser protagonista del seu futur. Aquell diumenge, Sagunt va demostrar que la democràcia no és només un sistema, sinó una actitud col·lectiva.
La figura de Juan Chabret Bru, advocat i fill del cronista Antonio Chabret, és inseparable d’aquell moment. El seu mandat va deixar empremta: la finalització del Col·legi Cronista Chabret, el primer col·legi públic al Port de Sagunt, el trasllat de l’Ajuntament a la Lonjeta… Obres que no eren només infraestructura, sinó símbols d’una ciutat que començava a pensar-se com un tot, que volia cosir els seus nuclis, que aspirava a una modernitat compartida.
Però més enllà de les obres, hi ha una lliçó que continua vigent: la política municipal pot ser transformadora quan es fa amb visió, amb responsabilitat i amb un sentit profund de servei públic. Chabret va continuar després com a diputat a les Corts Generals, vinculat a l’educació i la cultura, però el seu llegat més potent és el que va deixar ací, a peu de carrer.
Recordar aquell 12 d’abril no és un exercici de nostàlgia. És una invitació a mirar-nos al mirall. Què fem hui, com a ciutat, amb aquella herència? Som capaces de mantindre viu aquell esperit de participació, de confiança col·lectiva, de projecte compartit? O ens hem acostumat massa a la resignació, al soroll, a la política de curt termini?
Sagunt ha canviat molt en 95 anys, però continua tenint davant reptes que només es poden afrontar amb la mateixa valentia cívica que va demostrar la ciutadania de 1931. Cohesió, educació, espais públics dignes, convivència entre nuclis, identitat compartida, futur industrial i cultural… No són debats nous, però sí urgents.
Potser per això val la pena tornar a aquell diumenge de primavera. No per idealitzar-lo, sinó per recordar que la ciutat que volem no naix sola: la construïm entre totes i tots. I que, com aleshores, cada decisió col·lectiva pot ser un punt d’inflexió.
Sagunt ja ho va fer una vegada. I pot tornar a fer-ho.