La notícia reapareix de tant en tant, com una mala consciència col·lectiva que ningú no acaba d’afrontar: l’escenografia de Les Troianes, aquella estructura monumental de tubs metàl·lics dissenyada per Santiago Calatrava, continua abandonada, sense ús ni projecte, exposada a la intempèrie des de fa anys. Han passat vint-i-cinc anys de l’estrena d’aquell espectacle que havia de marcar un abans i un després en la política cultural valenciana, i el balanç és tan aclaridor com incòmode: res del que es va prometre ha arribat a existir com a projecte viu.
Les Troianes no era només una obra de teatre. Era, sobretot, un símbol. Va ser presentada l’any 2001 com l’acte fundacional de la Ciutat del Teatre de Sagunt, una aposta colossal impulsada durant els governs del Partit Popular, que pretenia convertir l’antiga ciutat industrial en un pol cultural de primer ordre, amb projecció internacional. Sagunt havia de deixar arrere la imatge de ciutat castigada per la reconversió industrial per passar a ser referent cultural del Mediterrani. La voluntat de transformar-ho tot de colp era tan ambiciosa com desmesurada.
Els ingredients del projecte eren els habituals d’aquella època: grans noms, pressupostos elevadíssims i una fe quasi religiosa en el poder del gest simbòlic per damunt del treball sostingut. Irene Papas, La Fura dels Baus, una escenografia monumental de Calatrava i una posada en escena que aspirava a deixar empremta internacional. El continent ho eclipsava tot. El contingut, la continuïtat i la pregunta essencial —què passarà després— quedaven relegats a un futur indefinit.
El problema és que aquell “després” mai va arribar. Les Troianes va tenir molt poques representacions en relació amb el cost del projecte. L’impacte cultural real va ser limitat i no va generar cap estructura estable de producció, creació o gestió cultural. Allò que havia de ser el punt de partida d’una ciutat dedicada al teatre es va convertir en un esdeveniment aïllat, car i efímer. Les naus industrials rehabilitades amb desenes de milions d’euros van quedar infrautilitzades o directament tancades durant anys, convertides en contenidors buits d’un relat que ja no interessava a ningú.
La famosa escenografia de Calatrava, concebuda com a símbol de modernitat, potència i prestigi, resumeix com poques coses aquell fracàs. Va patir un periple judicial a Itàlia arran d’un accident durant el desmuntatge, va tornar finalment a Sagunt i, en lloc de convertir-se en element patrimonial o cultural, va acabar apilada, abandonada i sense cap projecte clar. Que vint-i-cinc anys després encara es parle d’ubicar-la en una rotonda, com si fora un problema decoratiu, diu molt de la manca de reflexió sobre tot allò que va representar.
Amb la perspectiva del temps, la Ciutat del Teatre no és ni ciutat ni teatre. És un nom buit, una marca que mai no va anar acompanyada d’un projecte cultural sòlid, d’una programació estable ni d’un arrelament social mínim. Res no va créixer al seu voltant perquè res no estava pensat per durar. Tot responia a una lògica de l’impacte immediat, de la inauguració solemne i de la rendibilitat política a curt termini.
Aquest cas no pot entendre’s fora del context més ampli de les polítiques culturals impulsades pel Partit Popular a inicis de segle. Una manera de governar la cultura basada en el projecte faraònic, l’arquitectura icònica i la substitució de la planificació per la propaganda. En lloc de xarxes culturals, es feien macroesdeveniments; en lloc de gestió quotidiana, titulars; en lloc d’arrelament territorial, marques buides. La cultura no era un dret ni un servei públic: era un instrument de prestigi i una extensió del relat del poder.
Les Troianes és paradigmàtica d’aquest model. No perquè fora una mala obra, sinó perquè va ser utilitzada com a excusa per justificar una aposta desproporcionada, sense continuïtat ni responsabilitat posterior. Quan els focus es van apagar, quan la foto inaugural ja havia complert la seua funció, el projecte va quedar abandonat a la seua sort. Ningú no va assumir-ne el fracàs ni en va fer balanç públicament.
La ironia és que, mentre aquelles macroapostes fracassaven, altres iniciatives molt més modestes —lligades al patrimoni industrial, a la memòria obrera, a l’ús ciutadà real dels espais— han demostrat amb el temps una solidesa que la Ciutat del Teatre mai va tindre. Projectes amb menys pressupost, però amb més sentit. Amb menys nom, però amb més comunitat. Amb menys soroll mediàtic, però amb més vida real.
El que resulta especialment greu no és només el cost econòmic d’aquella política cultural, sinó el cost simbòlic i d’oportunitat. Durant anys es va bloquejar qualsevol altra manera de pensar la cultura a Sagunt i al Camp de Morvedre. Es van perdre oportunitats per crear teixit cultural resilient, per donar suport a la creació local, per convertir el patrimoni industrial en espai viu i no en escenari ocasional. Tot quedava supeditat a un gran projecte que mai no va arribar a existir.
Aquest aniversari dels vint-i-cinc anys de Les Troianes no convida a la celebració, sinó a la memòria crítica. A preguntar-nos què passa quan la cultura es dissenya des del despatx i no des del territori. Quan es confon prestigi amb despesa, modernitat amb formigó i futur amb una foto inaugural. I també a exigir que, algun dia, algú explique amb honestedat què va fallar i per què.
Mentrestant, els tubs de Les Troianes continuen allí, rovellant-se a la vista de tothom. Ja no són només una escenografia abandonada: són un monument involuntari a una època i a una manera de fer política cultural que va deixar molta aparença… i molt poc teatre. I mentre no s’afronte aquest passat amb transparència i autocrítica, el risc és repetir-lo amb altres noms, altres formes i la mateixa buidor.