Si Aitana haguera nascut home. Si Mireia haguera nascut home. Potser este text no existiria, perquè moltes de les preguntes que em faig no pesarien tant. Però estem en 2026 i tinc dues filles que estimen el seu poble, les seues tradicions i la Setmana Santa Saguntina, i que, malgrat això, no poden ser confrares de la Puríssima Sang per una norma que les exclou pel fet de no ser homes. Esta exclusió continua vigent hui, amb uns estatuts hereus de segles on l’accés queda formulat per a “varons”, i no per a persones batejades sense distinció de sexe, un detall que sintetitza un problema de fons que Sagunt arrossega des de fa generacions.
Quan Aitana va nàixer ja em preguntava què passaria si algun dia volguera formar part de la confraria. Aquell debat no era tan llunyà, no era fa una dècada, sinó quasi una dècada, quan es reforçaren exigències com la del baptisme per a ingressar, i jo mateix em feia la pregunta incòmoda: què faria si tinguera un altre infant i fóra xic. Amb Mireia, esta pregunta ha tornat amb més força, perquè ara són dues persones que estimen la festa però que no la poden viure des de dins com jo la vaig viure. Mentre imaginar un bateig, una medalla al coll i l’alegria de la primera vesta hauria sigut natural si hagueren nascut homes, la realitat és una altra, més dura per a qui mira des de la vorera.
Si hagueren nascut homes, haurien rebut la medalla de confrare amb pocs mesos, haurien eixit de ben menudes a la processó de les Vestes, haurien fet amistats dins de la confraria i haurien crescut amb paraules d’herència: algun dia portareu la Soletat, algun dia carregareu el pes d’una tradició que es transmet d’espatla en espatla i de cor en cor. Jo els hauria contat el mateix que em contaven a mi, el respecte a l’Ermita, el silenci dens abans de l’eixida dels passos, la tremolor del primer colp de plegador, la mirada elevada quan la Vera Creu travessa la porta menuda i la ciutat conté l’alé.
Però Aitana és dona. Mireia és dona. En 2026 això encara determina què poden fer dins de la Setmana Santa i què no. Podran asseure’s davant del forn del Canari, arreplegar caramels, alçar-se al pas del Sepulcre, donar una moneda al plegador, besar la Vera Creu i eixir de l’Ermita amb el so de tambors i plegadors ressonant a dins. Però, en eixir, tornaran a ser espectadores, no confrares de ple dret. Esta és la realitat que moltes famílies viuen a Sagunt, on els dimarts sants dels últims anys s’han convertit en jornades de protesta serena per reclamar una Setmana Santa inclusiva, amb lloc per a tota la comunitat cristiana.
Al poble, la conversa s’ha fet gran. Quantes vegades s’ha explicat que només caldria canviar una paraula per canviar-ho tot, substituir “varón” per “persona” perquè la confraria admeta la meitat de la seua gent sense més obstacles. No es tracta de dinamitar la festa, sinó d’estimar-la prou com per fer-la justa i de totes les persones. Això expliquen veus que, des de fa anys, demanen una reforma estatutària bàsica i de sentit comú.
El debat ja no és només moral; també s’ha obert pas en l’esfera pública. Hi ha hagut advertiments que la discriminació per raó de sexe pot afectar el reconeixement de la Setmana Santa com a Festa d’Interés Turístic Nacional, un senyal que l’assumpte ha desbordat els límits de l’Ermita i ha entrat en l’àmbit de les responsabilitats civils i culturals d’una celebració que és patrimoni de totes les persones que la fan possible.
També hi ha hagut moments decisius que han marcat un abans i un després. En 2022, una assemblea va tornar a tancar la porta al canvi de “varons” per “persones batejades”, malgrat anys de debat i l’existència de marcs eclesials i jurídics que conviden a la no-discriminació. Aquella negativa va ser un colp per a molta gent que esperava el pas endavant.
En 2025, l’argument s’ha enfortit amb la lectura jurídica i la consciència que la desigualtat, a més d’injusta, esdevé incompatible amb els principis vigents quan nega drets per motius de sexe, tal com han defensat veus cofrades en l’espai públic. No es tracta d’imposar res de fora cap a dins, sinó de reconéixer que la mateixa tradició cristiana ha sabut sempre revisar-se quan calia per a servir millor l’Evangeli.
Enguany, la història pot tornar a moure’s. La Junta General extraordinària ha convocat una nova votació per al 22 de març. És una oportunitat per a mirar als ulls de la realitat i per a reconciliar la fidelitat a la festa amb la fidelitat a les persones que la sostenen. És una cita que interpel·la les consciències i que pot convertir la ferida de tantes famílies en una porta oberta.
Enmig d’este camí, a casa tornen les preguntes. Què els diré si Aitana o Mireia em tornen a preguntar per què elles no poden ser confrares com ho vaig ser jo. Les lleis i les normes són importants, però elles entenen sobretot el llenguatge de la justícia i del respecte. I no hi ha resposta que no faça mal quan la veritat és que sí que voldries dir-los que endavant, que és també la seua festa, que la vesta, el cinturó i la medalla no entenen de sexe, sinó d’una pertinença que es viu i es comparteix.
Per a mi, la fe no és una excusa per a la desigualtat, sinó tot el contrari. Quan llegisc que Déu va crear la humanitat a imatge seua, home i dona, sent que la identitat cristiana comença en la igualtat radical de dignitat. “I va crear Déu l’ésser humà a la seua imatge; a imatge de Déu el va crear; home i dona els va crear” (Gènesi 1:27). Quan mire l’Evangeli i escolte “estimaràs el proïsme com a tu mateixa persona”, entenc que estimar la tradició és, precisament, posar-la al servei de totes les persones que la formen, sense exclusions que ferisquen. “Estimaràs el Senyor, el teu Déu… i el teu proïsme com a tu mateixa persona” (Mateu 22:37-39). I quan llegisc que “ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona, perquè totes i tots sou u en Crist Jesús”, entenc que la comunitat cristiana s’afirma com a cos on cap desigualtat essencial pot alçar murs en nom de Déu (Gàlates 3:28).
He estimat la Festa, estime la Festa, tal com és perquè és com l’he viscuda des de menut. He aprés a respectar els seus silencis, la solemnitat de l’Ermita, el tremolor del pas quan ix, el fil que unix generacions. Però també he aprés que estimar és, a vegades, saber canviar perquè allò que estimes no deixe ningú fora. No hi ha tradició que sobrevisca si no és capaç d’incloure. No hi ha ciutat que cresca si no és capaç d’abraçar.
Si, arriba el moment de votar, la meua posició serà clara. No sols per Aitana i per Mireia, sinó per totes les persones que han mantingut viva la Setmana Santa des de la vorera, des de la discreció, des de la fe senzilla. Espere que el 22 de març siga recordat com el dia en què Sagunt va decidir que la Festa és de tota la gent, que la vesta no entén de gènere, que la medalla no exclou, que la Vera Creu es porta millor quan totes les mans poden, finalment, posar-se a sota. I espere que, molt prompte, ningú haja d’escriure un text com este per a justificar el que és tan obvi com evangèlic: que en l’amor no cap cap distinció.