Hi ha ciutats que duen la cultura gravada a les pedres, i Sagunt n’és un exemple claríssim. El seu teatre romà, a mig camí entre la ruïna i la reconstrucció, és molt més que un espai escènic: és un símbol del que podríem arribar a ser com a comunitat cultural. Cada estiu, quan arriba Sagunt a Escena, torna la mateixa sensació doble: l’orgull de veure un espai únic ple de vida i, alhora, la frustració de comprovar que continuem funcionant amb recursos insuficients.
El debat interminable sobre la restauració del teatre ha servit massa vegades per justificar la inacció. Entre polèmiques, sentències i discursos, el que realment ha faltat és una aposta clara, valenta i continuada. Les ruïnes tenen una bellesa innegable, però també una fragilitat que no es pot ignorar. Un espai patrimonial d’aquesta magnitud no pot dependre de pedaços ni de decisions improvisades. Sagunt necessita una mirada estratègica, no solucions puntuals.
La manca d’inversió és un altre dels grans obstacles. Sorprén que un festival amb el potencial de Sagunt a Escena continue treballant amb pressupostos que, comparats amb altres cites culturals de l’Estat, resulten insuficients. No es pot exigir excel·lència artística si no hi ha una base sòlida que la sostinga: infraestructures adequades, equipaments dignes, personal suficient, comunicació potent i una projecció que vaja més enllà del territori immediat. La cultura no és una despesa; és una inversió que retorna en forma de cohesió social, identitat i dinamització econòmica.
Sagunt a Escena té tots els ingredients per convertir-se en un referent mediterrani. Disposa d’un espai incomparable, d’una història que fascina, d’un públic fidel i d’una ciutat que vol creure en el seu potencial. El que falta és una voluntat política decidida i una visió a llarg termini que situe el festival al lloc que mereix. Imaginar un Sagunt a Escena amb una programació estable durant tot l’any, amb coproduccions internacionals, amb una aposta clara per les arts escèniques contemporànies i amb una gestió professionalitzada no és cap utopia; és una possibilitat real si hi ha compromís.
Sagunt no pot continuar vivint de la inèrcia ni de l’esforç titànic de les persones que, any rere any, fan possible el festival. El teatre romà i el festival són patrimoni de totes i tots, i mereixen una inversió que estiga a l’altura del seu valor. Convertir Sagunt a Escena en un referent no és només un desig cultural; és una responsabilitat col·lectiva.
Si sabem cuidar el que tenim, si apostem per un projecte cultural ambiciós i inclusiu, Sagunt pot deixar de ser un lloc on les ruïnes parlen del passat per convertir-se en un espai on la cultura marque el futur.