Hi ha moments en què una comunitat es mira a l’espill i no li agrada el que veu. No perquè siga lletja, ni perquè siga dolenta, sinó perquè descobreix que allò que sempre ha considerat natural, sagrat o intocable està construït sobre silencis, exclusions i privilegis que mai no s’han qüestionat. La Passió de Crist —com a relat, com a festa i com a estructura social— és un d’aquests espills. I el feminisme, amb la seua insistència incòmoda però necessària, és la llum que revela les esquerdes.
En els últims anys, moltes comunitats han començat a revisar el paper de les dones en les seues festes religioses i culturals. No és un caprici ni una moda: és una exigència de justícia. Però cada vegada que s’obri aquest debat, apareix una resposta recurrent: “si no t’agrada, no participes”. És una frase aparentment inofensiva, però que amaga una lògica profundament autoritària. És la manera més ràpida de tancar una conversa sense haver d’escoltar, sense haver d’analitzar, sense haver d’assumir que potser hi ha coses que cal canviar.
Però el feminisme no vol destruir la festa. Vol fer-la més justa. Vol que siga de totes. Vol que la tradició deixe de ser una excusa per mantindre desigualtats. I això, inevitablement, incomoda.
La Passió com a relat i com a estructura de poder
La Passió de Crist és un relat potentíssim. Parla de sacrifici, de dolor, de comunitat, de fe. És un relat que ha modelat la cultura occidental durant segles. Però també és un relat que, com tots els relats fundacionals, ha sigut interpretat i administrat per homes. No per maldat, sinó per estructura. Les institucions religioses han sigut històricament espais masculins, i això ha deixat una empremta profunda en la manera com es representen els rols, els personatges i els símbols.
Quan una festa es construeix sobre un relat gestionat per homes, és inevitable que reproduïsca una mirada masculina del món. I quan aquesta festa es manté intacta durant dècades o segles, la mirada masculina deixa de percebre’s com a mirada i passa a percebre’s com a veritat. És així com funciona el poder: es fa invisible.
El feminisme, en canvi, fa visible allò que s’ha naturalitzat. I això molesta.
El mecanisme de la sacralització: quan la crítica es converteix en sacrilegi
Una de les raons per les quals és tan difícil qüestionar la Passió —o qualsevol festa religiosa— és perquè està envoltada d’un halo de sacralitat. No només espiritual, sinó emocional i identitària. La festa no és només festa: és memòria, és orgull, és comunitat, és sentiment de pertinença. I quan una cosa és tan important per a tanta gent, qualsevol crítica es percep com una amenaça.
Això explica per què, davant d’una reivindicació feminista, la resposta no és un debat seré, sinó un tancament en banda. “No toqueu això”. “Això sempre ha sigut així”. “No ho enteneu”. “Si no vos agrada, no vingueu”.
Aquestes frases no són arguments: són murs. Són la manera de protegir un espai de poder que no vol ser revisat. I són, també, un reflex de com funciona el machisme: es presenta com a tradició, com a normalitat, com a ordre natural. I quan algú el qüestiona, la reacció és defensiva, emocional, desproporcionada.
La falsa dicotomia: o calles o te’n vas
Una de les estratègies més habituals per silenciar les veus feministes és plantejar una falsa dicotomia: o acceptes la festa tal com és, o renuncies a ella. És una trampa. És una manera de convertir la crítica en traïció. Però és també una manera de protegir el privilegi: si només poden participar els qui no qüestionen res, el poder queda intacte.
El feminisme, però, no juga a això. El feminisme estima la festa. L’estima tant que vol que siga millor. L’estima tant que no accepta que continue excloent dones, invisibilitzant-les o relegant-les a papers secundaris. L’estima tant que no vol que la tradició siga una presó.
Participar i criticar no són incompatibles. De fet, són inseparables. Només qui estima una cosa de veritat s’atreveix a assenyalar les seues ombres.
Quan el fervor tapa les desigualtats
El fervor és una força poderosa. Uneix, emociona, mobilitza. Però també pot cegar. Quan una comunitat viu una festa amb tanta intensitat, és fàcil que qualsevol qüestionament es perceba com una falta de respecte. Però el respecte no és submissió. El respecte és diàleg. El respecte és escoltar. El respecte és reconéixer que la festa no és perfecta i que pot millorar.
El problema és que el fervor, quan es converteix en dogma, tapa les desigualtats. Fa que no es vegen. Fa que no importen. Fa que es justifiquen. I això és especialment perillós quan parlem de desigualtats de gènere, perquè són desigualtats que ja estan profundament arrelades en la cultura.
El feminisme no vol apagar el fervor. Vol que siga compartit. Vol que siga inclusiu. Vol que totes les persones puguen viure la festa amb la mateixa intensitat, amb la mateixa dignitat, amb el mateix reconeixement.
El pes de la tradició: quan “sempre s’ha fet així” es converteix en una condemna
La tradició és un argument poderós. Però també és un argument trampós. “Sempre s’ha fet així” no és una raó: és una descripció. I moltes coses que “sempre s’han fet així” han sigut injustes. La història està plena d’exemples: el vot femení, l’educació de les xiquetes, la presència de les dones en l’esport, en la política, en la cultura. Tot això, en algun moment, va ser considerat una amenaça a la tradició.
La tradició no és un museu. És un organisme viu. I com tot organisme, si no evoluciona, mor. Les festes que no s’adapten, que no escolten, que no inclouen, acaben convertint-se en rituals buits, repetits per inèrcia, sense ànima. La igualtat no mata la tradició: la revitalitza.
El feminisme com a acte d’amor
Hi ha qui pensa que el feminisme és una força destructiva. Que vol trencar-ho tot. Que vol imposar una nova moral. Però això és una caricatura. El feminisme és, sobretot, un acte d’amor. Amor per la justícia. Amor per la comunitat. Amor per la dignitat de totes les persones. Amor per la festa, també.
Quan el feminisme entra en un espai tradicional, no ho fa per destruir-lo, sinó per ampliar-lo. Per fer-lo més gran. Perquè més gent puga sentir-lo com a propi. Perquè ningú quede fora. Perquè la festa siga realment de totes i tots.
El futur de la Passió: més obert, més just, més viu
La pregunta no és si la Passió pot canviar. La pregunta és si vol fer-ho. Si vol ser una festa que mira cap al futur o una festa que s’ancora en el passat. Si vol ser un espai de comunitat o un espai de privilegis. Si vol ser un símbol de fe o un símbol de resistència al canvi.
El feminisme no demana miracles. Demana coherència. Demana que una festa que parla de justícia, de dignitat i de redempció siga coherent amb els seus propis valors. Demana que la comunitat que la celebra siga capaç d’escoltar les seues dones. Demana que el fervor no siga una excusa per perpetuar desigualtats.
La Passió pot ser un espai transformador. Pot ser un exemple. Pot ser un símbol d’igualtat. Però només si s’atrevix a mirar-se a l’espill i a reconéixer les seues ombres.
Conclusió: la festa serà feminista o no serà
No perquè el feminisme siga una imposició, sinó perquè la igualtat és una condició de justícia. Una festa que exclou, que silencia, que relega, no és una festa completa. És una festa trencada. I una comunitat que no escolta les seues dones és una comunitat que es fa més xicoteta.
La Passió, com totes les tradicions, té un potencial immens. Pot ser un espai de trobada, de memòria, de fe, de comunitat. Però només si és capaç d’obrir-se. Només si és capaç d’escoltar. Només si és capaç de reconéixer que la tradició no és un mur, sinó un camí. I que aquest camí, si vol continuar viu, ha de caminar cap a la igualtat.
El feminisme no vol llevar res. Vol sumar. Vol que la festa siga més gran, més justa, més nostra. Vol que totes les persones puguen viure-la amb la mateixa intensitat, amb la mateixa dignitat, amb el mateix dret a ser protagonistes.
La Passió pot ser un espai de transformació profunda. Només cal una cosa: voluntat. I valentia. La valentia de reconéixer que estimar la festa també és voler canviar-la.