Hi ha una pregunta que plana sobre les Falles de Sagunt com una ombra incòmoda que ningú sembla voler mirar de cara: per què, en una festa que se suposa arrelada al poble, als seus barris, a la seua història i a la seua identitat, els símbols que s’exhibeixen, es canten i es veneren són, majoritàriament, els de la ciutat de València i no els de Sagunt? Per què Sagunt, amb més de dos mil anys d’història, amb un patrimoni únic i amb una identitat pròpia potentíssima, acaba diluït en una imitació de la capital, com si no tinguera res a dir, com si no tinguera res a mostrar, com si no tinguera res a reivindicar?
És una qüestió que cou, que incomoda i que, precisament per això, cal posar damunt la taula. Perquè les Falles, més enllà de la festa, són un espill. I el que reflecteixen, ara mateix, és una ciutat que sembla avergonyir-se de si mateixa, que prefereix vestir-se amb símbols aliens abans que mirar-se al mirall i reconéixer la seua pròpia força.
Comencem per l’ofrena. L’acte més solemne, més emotiu, més carregat de simbolisme. A Sagunt, l’ofrena es fa a la Mare de Déu dels Desemparats, patrona de la ciutat de València. I això, que pot semblar un detall menor, és en realitat un símptoma profund. Sagunt té patrona pròpia, la Mare de Déu del Bon Succés, una advocació arrelada, estimada, vinculada a la història local. Però no. Quan arriba l’ofrena, les falleres saguntines desfilen cap a una imatge que no és la seua, que no representa la ciutat, que no forma part del seu relat. És com si Sagunt haguera renunciat a la seua pròpia espiritualitat festiva per adoptar la d’una altra ciutat, com si no tinguera dret a tindre un símbol propi en el moment més sagrat de la festa.
I no és només l’ofrena. Les banderes que onegen en moltes falles són la senyera coronada amb franja blava, pròpia de València, i la bandera espanyola. Però la senyera de Sagunt, el penó de la conquesta, la quatribarrada històrica, la que representa la ciutat des de fa segles, brilla per la seua absència. És com si Sagunt no existira. Com si la seua bandera no tinguera valor. Com si la seua història fora prescindible. I això és especialment greu en una festa que, en teoria, exalta la identitat local, la comunitat, el sentiment de pertinença. Quina pertinença pot sentir un poble que no veu els seus propis símbols representats?
Després hi ha l’himne. O millor dit, els himnes. Perquè en moltes falles de Sagunt, quan arriba el moment solemne, quan es tanca un acte o es fa un homenatge, sona l’Himne de València. I no és que siga un himne indigne, ni molt menys. Sagunt té himne propi, compost amb orgull, amb història, amb significat. Però qui el coneix? Qui el canta? Qui el reivindica? Només les falleres majors i els que han passat per la Federació Junta Fallera de Sagunt. La resta, silenci. I el silenci, en aquests casos, és renúncia.
És com si Sagunt haguera decidit que no val la pena ensenyar el seu himne, que no val la pena emocionar-se amb ell, que no val la pena transmetre’l a les noves generacions. I això és un drama cultural. Perquè un poble que no canta el seu himne és un poble que es deixa esborrar.
I encara hi ha més. Algunes falles utilitzen l’escut de la ciutat de València en les seues bandes, en lloc de l’escut de Sagunt. És un detall que, vist de lluny, pot semblar anecdòtic. Però no ho és. L’escut és la representació gràfica de la identitat institucional d’un poble. És el símbol que diu qui eres, d’on vens, què representes. Quan una falla de Sagunt es posa l’escut de València, està dient, de manera implícita però clara, que prefereix ser una còpia abans que una veu pròpia. Que prefereix ser satèl·lit abans que centre. Que prefereix ser imitació abans que original.
I finalment, els discursos. Els llibrets, les presentacions, els actes públics. Sempre acaben amb el mateix clam: visca València, visca les Falles. I Sagunt? On està Sagunt? Per què no es diu visca Sagunt? Per què no es reivindica la ciutat que acull la festa, que la viu, que la paga, que la manté? És com si Sagunt fóra un simple escenari, un contenidor, un decorat. Com si la festa no fora seua. Com si la ciutat no tinguera dret a ser protagonista en la seua pròpia celebració.
La pregunta, inevitable, és: per què passa tot això? Per què Sagunt ha assumit com a propis uns símbols que no li corresponen? Per què ha renunciat als seus? Per què ha deixat que la seua identitat siga absorbida per la de la capital?
Hi ha diverses explicacions possibles, totes elles incòmodes. Una és la inèrcia. Les Falles, com tota tradició, tenen una força conservadora enorme. I com que el model faller saguntí es va inspirar, en bona part, en el model valencià, molts elements es van copiar sense massa reflexió. Però una cosa és copiar per començar, i una altra és continuar copiant dècades després, quan la festa ja està plenament arrelada a la ciutat. La inèrcia no pot justificar-ho tot.
Una altra explicació és la falta d’autoestima col·lectiva. Sagunt és una ciutat amb un patrimoni immens, però també amb una història recent marcada per la industrialització, la immigració massiva i la convivència de dues realitats urbanes diferents: el nucli històric i el Port. Aquesta dualitat ha generat, sovint, una identitat difusa, fragmentada, poc cohesionada. I quan un poble no té clar qui és, és fàcil que acabe adoptant símbols externs, més visibles, més potents, més consolidats. És una manera de suplir la pròpia inseguretat.
També hi ha un factor polític. Les Falles, a Sagunt com a tot arreu, tenen una estructura organitzativa que, sovint, ha mirat més cap a València que cap a la pròpia ciutat. La Federació Junta Fallera de Sagunt ha mantingut, durant anys, una relació de subordinació simbòlica respecte a Junta Central Fallera. I això ha tingut conseqüències. Quan la institució que hauria de defensar la identitat fallera saguntina es dedica a replicar la valenciana, el resultat és el que és: una festa que sembla feta per a una altra ciutat.
Però la causa més profunda és, probablement, la falta de consciència crítica. Molta gent no s’ha plantejat mai que siga estrany fer una ofrena a una patrona que no és la teua. O cantar un himne que no és el teu. O lluir una bandera que no representa la teua ciutat. O acabar un discurs cridant visca València en lloc de visca Sagunt. És el que s’ha fet sempre, i això sembla suficient. Però no ho és. No pot ser-ho. No en una ciutat que vol ser respectada, que vol ser reconeguda, que vol ser protagonista de la seua pròpia història.
La qüestió de fons és que Sagunt té una identitat potentíssima, però no la projecta. Té símbols propis, però no els utilitza. Té història, però no la reivindica. Té cultura, però no la posa en valor. I les Falles, que haurien de ser un altaveu de tot això, s’han convertit en un espai on la identitat local queda subordinada a la identitat d’una altra ciutat.
Això no vol dir que no es puga estimar València. Per descomptat que sí. València és la capital, és referent, és centre cultural i festiu. Però estimar València no implica renunciar a Sagunt. No implica esborrar-la. No implica substituir-la. Les identitats no són excloents. Però sí que són fràgils. I si no es cuiden, s’esvaeixen.
Sagunt ha de decidir si vol continuar sent una còpia o si vol ser original. Si vol continuar exhibint símbols aliens o si vol recuperar els seus. Si vol continuar cantant himnes d’altres o si vol emocionar-se amb el seu. Si vol continuar fent ofrenes a patronats que no li corresponen o si vol honorar els seus propis. Si vol continuar cridant visca València o si vol, d’una vegada, cridar visca Sagunt.
La festa és un espai de construcció identitària. I ara mateix, la identitat que es construeix en les Falles de Sagunt és una identitat subordinada, diluïda, despersonalitzada. Una identitat que no fa justícia a la ciutat. Una identitat que no reflecteix la seua història, ni la seua força, ni la seua singularitat.
És hora de fer-se preguntes incòmodes. És hora de revisar rituals, símbols, himnes i discursos. És hora de decidir què vol ser Sagunt. Perquè si no ho fa, altres ho decidiran per ella. I ja sabem quin és el resultat: una ciutat que es disfressa de València, però que perd la seua pròpia veu.
Sagunt no és un barri de València. No és una extensió de la capital. No és una rèplica. És una ciutat amb personalitat pròpia, amb història pròpia, amb símbols propis. I les Falles haurien de ser l’espai on això es mostra amb orgull, no on s’amaga.
Potser ha arribat el moment que les falles saguntines deixen de mirar cap al sud i comencen a mirar cap a dins. Que recuperen la seua bandera. Que canten el seu himne. Que honoren la seua patrona. Que reivindiquen el seu escut. Que acaben els discursos amb un visca Sagunt que ressonaria com un acte de dignitat col·lectiva.
Perquè una festa sense identitat pròpia és només una còpia. I Sagunt mereix molt més que això. Sagunt mereix ser Sagunt. I les Falles, si volen ser realment seues, també.