Hi ha grups que transcendixen la música i es convertixen en un sismògraf cultural. Nirvana, nascut en el cor del grunge als últims anys dels vuitanta, és un d’aquells fenòmens que no sols van remoure l’escena musical, sinó també la manera de mirar el món. La seua obra, plena de ràbia, contradicció i autenticitat, és una porta d’entrada perfecta per pensar la política: no la política institucional, sinó la política quotidiana, la que afecta els cossos, la identitat, la frustració i el desig de resistir.
Nirvana apareix en un moment en què la joventut nord-americana es trobava atrapada en un doble malestar. D’una banda, un sistema econòmic que prometia llibertat però generava precarietat emocional i laboral. De l’altra, una cultura dominant que maquillava el desencant amb consum, televisió i patrioterisme postguerra freda. En aquest context, la música alternativa era més que un estil: era una resposta política visceral, un crit contra un món que no encaixava amb les vides reals.
Quan Kurt Cobain cantava que se sentia “stupid and contagious”, estava verbalitzant molt més que un malestar generacional. Era un diagnòstic polític: un sistema que et vol desinformat, cansat i massa ocupat o espantat per qüestionar res. El grunge no portava pancartes, però sí un desacord profund amb la normalitat que el capitalisme tardà imposava. La política, ací, no era un programa, sinó un estat d’ànim que buscava escletxes per respirar.
Nirvana també va trencar amb la masculinitat hegemònica, un pilar central de moltes estructures de poder. El gest de Cobain vestint faldes, pintant-se les ungles o denunciant el masclisme en plena escena rock no era només una provocació; era una posició política clara en defensa de les dissidències i contra la violència de gènere. En un món que convertia l’agressivitat masculina en símbol de força, Nirvana va mostrar que la vulnerabilitat, la incomoditat i la ferida també són formes de rebel·lia.
A més, la lluita contra la hipocresia social i mediàtica va ser una constant. Cobain detestava ser convertit en producte comercial, un procés inevitable en la indústria cultural. Eixa tensió entre autèntic i mercantil és profundament política: com construir resistència en un sistema que assimila i domesticà tot el que toca? Nirvana no va oferir una fórmula, però sí un exemple de la fragilitat d’aquesta lluita i de com la cultura pot ser alhora espai de resistència i d’absorció.
La mort de Cobain, icona tràgica i mite involuntari, va servir també per reflexionar sobre com la societat tracta el sofriment mental. Encara hui, aquell episodi ressona com una denúncia muda: la salut mental, especialment entre els joves, és un problema profundament polític. Ignorar-lo és una forma de violència estructural. El malestar no és només individual, sinó col·lectiu, i la política l’ha menystingut massa temps.
Nirvana no era un grup polític en el sentit clàssic. No feien mítings, ni escrivien pamflets. Però han sigut, i continuen sent, una explosió de preguntes. Qui se sent exclòs? Què fa el sistema amb els qui no encaixen? Quin preu paguem per sobreviure emocionalment en societats accelerades i competitives? Com es pot ser lliure quan tot al voltant convida a la resignació?
En un temps en què la política s’ha convertit sovint en espectacle o en simple administració d’allò possible, Nirvana ens recorda que també és política allò que sacseja, allò que qüestiona, allò que incomoda. La seua música no proposa solucions, però obri finestres. I en un món que tanca portes cada dia, això ja és molt.
Potser, al remat, Nirvana és política perquè parla d’allò que la política institucional oblida: la vulnerabilitat, la ràbia, la sensació d’estar perdut i la necessitat de trobar un lloc en un món que no sempre té espai per a tots. Sense eslògans, sense partits, sense programes. Només amb tres acords, molta soroll i una sinceritat que encara hui desmunta les màscares del poder.