L’esport és un dels grans motors socials del nostre territori. A Sagunt i al Camp de Morvedre ho sabem bé: les escoles esportives són espais de convivència, d’educació i d’igualtat real. Però també són el primer lloc on una xiqueta pot descobrir que el seu talent no sempre tindrà el mateix altaveu que el d’un xic. I això, per molt que avance la societat, continua passant.
La base: on comença tot
Quan una xiqueta entra per primera vegada a un pavelló, no busca només aprendre un esport. Busca un lloc on sentir-se part d’alguna cosa. Busca un mirall. I ací és on els clubs tenim una responsabilitat enorme: garantir que eixe mirall existeix.
Al Balonmano Morvedre, per exemple, la base és un ecosistema on conviuen xiquetes de diferents barris, escoles i realitats. I també jugadores que han arribat des de diversos països, portant amb elles històries, accents i maneres d’entendre l’esport que enriqueixen el club i la ciutat. Aquesta diversitat no és un detall: és un actiu pedagògic i social.
Però perquè tot això tinga impacte, cal que siga visible. Que les xiquetes vegen que les que hui juguen en el primer equip també van començar com elles, en una pista freda, amb un baló massa gran i un somni massa gran per a la seua edat.
El primer equip: referents que transformen
Els referents no són un caprici. Són una necessitat. Quan una jugadora del primer equip entra a un entrenament de la base, passa una cosa que no passa amb cap cartell ni cap campanya institucional: les xiquetes veuen que és possible. Que hi ha un camí. Que hi ha dones que han arribat on elles volen arribar.
I això, en un món on els mitjans continuen dedicant una mínima part del seu espai a l’esport femení, és revolucionari.
Les jugadores del primer equip —siga quin siga el club, siga quin siga el país d’origen— es converteixen en altaveus d’un missatge que encara cal repetir: les dones no només participen en l’esport; el transformen.
La visibilitat: la gran assignatura pendent
La visibilitat no és només aparéixer en una foto o en un titular. És tindre recursos, espais, horaris dignes, cobertura mediàtica, patrocinis i reconeixement institucional. És que les xiquetes cresquen sabent que el seu esforç val el mateix que el de qualsevol altre esportista.
I ací és on, com a societat, encara tenim molt de camí per recórrer.
Perquè quan un partit femení no es retransmet, quan un èxit no es conta, quan un pavelló no s’ompli, el missatge que rep una xiqueta és clar: “el teu esport importa menys”. I això és inacceptable.
Morvedre: un territori que pot liderar
El nostre territori té una força que molts altres no tenen: una xarxa esportiva viva, diversa i compromesa. Clubs com el Balonmano Morvedre han demostrat que és possible construir un projecte on la base, el primer equip i les escoles formen un únic relat. Un relat que diu: ací les xiquetes i les dones no només juguen; ací són protagonistes.
Però perquè això siga real i sostenible, cal que tota la societat s’hi implique: institucions, mitjans, empreses i famílies. No per caritat, sinó per justícia.
Conclusió: el futur depén del que fem hui
Si volem un futur on les xiquetes no hagen de preguntar-se si tenen lloc en l’esport, cal actuar ara. Cal donar-los visibilitat, espai, recursos i referents. Cal escoltar-les, acompanyar-les i creure en elles.
Perquè quan una xiqueta veu una dona triomfar en l’esport, no està veient només un partit. Està veient el seu futur possible.
I això, en un món que encara les invisibilitza massa sovint, és una forma de revolució.