La polèmica de les VPO d’Alacant ha tornat a obrir una ferida que al País Valencià mai no ha acabat de cicatritzar: la sensació que, quan governa el Partit Popular, els mecanismes públics que haurien de servir per garantir drets acaben convertint-se en eines al servei d’uns pocs. No és només una qüestió d’habitatge; és una qüestió de confiança democràtica.
Les vivendes de protecció oficial haurien de ser un instrument per garantir que la gent jove, les famílies treballadores i les persones vulnerables tinguen accés a un habitatge digne. Però el que ha passat a Alacant —amb adjudicacions que han beneficiat perfils d’alt poder adquisitiu, persones vinculades a càrrecs públics o professionals privilegiats— ha deixat un regust amarg. Molts ciutadans han vist en aquest episodi un modus operandi que els resulta massa familiar: un sistema que, en lloc de prioritzar la necessitat, sembla prioritzar les relacions, els cognoms i les xarxes de poder.
Aquest patró no és nou. Durant dècades, el País Valencià va ser sinònim d’una manera de governar marcada per l’amiguisme, les portes giratòries i una successió de casos judicials que van erosionar la confiança en les institucions. Quan la ciutadania va apostar per un canvi polític, ho va fer amb l’esperança de deixar enrere aquella etapa. Però els últims esdeveniments han reactivat la por que res no haja canviat, que els mateixos mecanismes que van permetre abusos en el passat continuen intactes.
La indignació no prové només de les irregularitats, sinó del que simbolitzen. Les VPO són un recurs escàs, especialment en un context de crisi d’habitatge. Que aquests pisos acaben en mans de qui menys els necessita no és només una injustícia: és un missatge devastador per a tota una generació que veu com el sistema juga en contra seua. És la confirmació que, mentre molts lluiten per pagar un lloguer, altres continuen gaudint d’avantatges que no provenen del mèrit, sinó de la proximitat al poder.
El debat no és només sobre un partit, sinó sobre un model. Un model que, quan es repeteix, alimenta la idea que les institucions no són neutrals, que no estan al servei de la ciutadania, sinó d’interessos particulars. I això és profundament perillós per a la democràcia.
El País Valencià mereix un futur on la gestió pública siga sinònim de transparència, equitat i responsabilitat. On les VPO arriben a qui realment les necessita. On els recursos públics no siguen moneda de canvi dins d’estructures de poder. I on els governs —qualsevol govern— entenguen que la confiança ciutadana és un bé fràgil que no es pot malbaratar.