La denúncia presentada per Compromís per Sagunt davant el Síndic de Greuges per les carències en l’ús del valencià a les xarxes socials municipals és molt més que una queixa administrativa. És l’enèsim símptoma d’un mal profund i persistent: la desconnexió entre allò que proclamen les institucions i allò que realment fan quan es tracta de defensar la nostra llengua.
Durant anys ens han repetit que el valencià és “la nostra senya d’identitat”, que “cal protegir-lo”, que “forma part del patrimoni immaterial del poble valencià”. Però quan mirem els perfils oficials de l’Ajuntament de Sagunt, la realitat colpeja amb una contundència trista: el valencià hi és residual, testimonial, i sovint ignorat de manera flagrant.
El més greu no és només l’omissió lingüística. El més greu és que esta situació es dona malgrat l’existència d’una Ordenança Municipal de Usos Lingüístics i una Llei de l’Ús i Ensenyament del Valencià que obliguen, literalment, a garantir la presència preferent del valencià en totes les comunicacions institucionals. Ignorar la llei no és una qüestió de preferències: és una irresponsabilitat institucional i una falta de respecte cap a la ciutadania valencianoparlant.
Quan la portaveu de Compromís, Maria Josep Picó, denuncia que perfils com els de la Policia Local, la SAG o Turisme publiquen sistemàticament en castellà, no està fent política partidista: està posant llum sobre un problema real. Si Cultura, Promoció Econòmica, Igualtat i fins i tot Biblioteques alternen llengües o directament publiquen només en castellà, el missatge és clar: el valencià és prescindible. I això, en una institució que hauria de ser exemple, és inadmissible.
També resulta especialment dolorós que esta pràctica ocórrega amb un govern municipal que es defineix progressista, sensible i defensor de la pluralitat lingüística. ¿De què serveixen els discursos si després els canals públics —els que veuen milers de persones cada dia— releguen la nostra llengua? ¿De què serveix aprovar ordenances si després no s’apliquen?
La proposta d’elaborar un manual d’estil digital no és cap caprici: és una necessitat urgent. Les xarxes socials són hui l’espai on major difusió tenen les institucions, i si el valencià no hi és present, senzillament queda exclòs de la conversa pública. I quan una llengua deixa de ser visible, deixa de ser útil. I quan deixa de ser útil, es debilita. I quan es debilita, desapareix.
El valencià no és un element decoratiu, ni una opció secundària que es pot ignorar segons convinga. És la llengua pròpia d’un poble, la que ha vertebrat la nostra cultura, les nostres tradicions i la nostra manera d’entendre el món. Defensar-la no és un caprici identitari: és una obligació democràtica.
Sagunt mereix institucions que respecten la llei, que respecten la seua ciutadania i que respecten la llengua que dona sentit al nostre territori. La denúncia de Compromís no és una polèmica: és un toc d’atenció.
Perquè un poble que renuncia a la seua llengua, renuncia a ell mateix.
I això, senzillament, no ens ho podem permetre.