La vesprada havia caigut sobre la cuina com una manta tèbia. La llum entrava per la finestra amb un to daurat, d’eixos que fan que tot semble més lent, més amable, més prop. A la taula, un bol metàl·lic descansava al costat d’un pot de nata líquida encara freda. I, al centre de l’escena, dos cossos que no buscaven pressa, sinó presència.
—Segur que vols fer-ho ara? —va preguntar ella, amb un somriure que amagava més del que mostrava.
—Ara és el moment perfecte —va respondre ell, recolzant-se a la taula amb una calma estudiada—. Tens eixa mirada que diu que vols jugar.
Ella va alçar una cella, fingint sorpresa.
—Jo? Jugar? Si només volia muntar nata per al postre.
—Ja… —ell va apropar-se un poc més—. Però la manera com ho has dit m’ha fet pensar que el postre no és l’única cosa que vols muntar.
Ella va riure, eixa rialla curta i càlida que sempre li encenia alguna cosa al pit.
—Eres impossible.
—Ho sé. I t’agrada.
Ella va obrir el pot de nata i el va abocar al bol. El líquid blanc va caure amb un so suau, quasi íntim. Ell va observar-la en silenci, com si cada gest tinguera un significat secret. Quan ella va començar a batre, ell va posar-se darrere, sense tocar-la encara, però prou a prop perquè ella sentira la seua respiració a la nuca.
—No mires així —va murmurar ella, sense deixar de batre.
—Com?
—Com si la nata no fora l’única cosa que vols tastar.
Ell va somriure, i ella ho va notar sense girar-se.
—Potser és que m’encanta veure’t concentrada —va dir ell, amb un to que li va recórrer l’esquena com un dit invisible—. Quan et mous així… és difícil no imaginar coses.
Ella va parar de batre un moment. La nata començava a espessir-se, però encara no estava llesta. Va girar el cap lleugerament, prou perquè els seus ulls es trobaren.
—Quines coses imagines?
Ell no va contestar de seguida. Va apropar-se un poc més, fins que el seu pit va tocar suaument l’esquena d’ella. Les seues mans van quedar-se quietes als costats, com si esperaren permís.
—Imagino —va dir ell, amb veu baixa— que la nata no és l’única cosa que es pot fondre esta nit.
Ella va sentir un calfred. No de fred, sinó d’eixa mena de calor que comença al centre del cos i s’estén com una onada lenta.
—Ajuda’m —va dir ella, tornant a agafar el batedor.
Ell va posar les mans sobre les d’ella, i van començar a batre junts. El ritme era constant, però carregat d’una tensió que no tenia res a veure amb la cuina. Cada moviment els apropava un poc més, cada respiració compartida els embolicava en un aire més dens.
—Està quasi —va dir ella, mirant la textura cremosa.
—Com tu —va murmurar ell.
Ella va deixar caure el batedor dins del bol i es va girar completament. Ara sí, cara a cara. Ell va alçar una mà i li va apartar un floc de cabell de la galta.
—Tens nata a la mà —va dir ell.
—Ja ho sé.
—Vols que te la lleve?
Ella va fer un gest lent, com si el temps s’haguera tornat més espés que la nata del bol.
—Prova.
Ell li va agafar la mà amb suavitat. Va passar el dit pel dors, arreplegant un poc de nata. Ella va observar-lo, atenta, com si aquell gest fóra un ritual antic. Ell va portar-se el dit als llavis i el va tastar.
—Dolça —va dir ell—. Però no tant com tu.
Ella va sentir com la respiració se li accelerava un poc.
—Sempre dius coses així?
—Només quan tinc davant algú que m’inspira.
Ella va agafar el bol i el va posar al centre de la taula.
—Aleshores inspira’t més —va dir, amb un somriure que era mig repte, mig invitació.
Ell va passar els dits pel bol, arreplegant un poc més de nata, i va acostar-se a ella. Però esta vegada no va anar als seus llavis. Va dibuixar una línia fina de nata sobre la clavícula d’ella, molt a poc a poc, com si escriguera un missatge secret.
—Això és… —va començar ella, però la veu se li va trencar un moment.
—Art —va completar ell—. O almenys, un intent.
Ella va riure fluix, però el riure es va fondre en un sospir quan ell va inclinar-se i va besar la línia de nata, lentament, com si volguera memoritzar el gust.
—Estàs jugant amb foc —va dir ella, amb la veu més baixa.
—Amb nata —va corregir ell—. El foc el poses tu.
Ella va posar-li una mà al clatell i el va atraure un poc més.
—No t’atures.
Ell no ho va fer. Va seguir el camí que havia dibuixat, i ella va tancar els ulls, deixant que la sensació li recorreguera la pell com una carícia lluminosa. La cuina, la taula, la vesprada… tot va quedar lluny. Només quedaven ells dos i la dolçor que es fonia entre els seus cossos.
—Saps què? —va dir ella, amb un fil de veu.
—Què?
—Crec que el postre pot esperar.
Ell va somriure, i ella ho va notar sense obrir els ulls.
—Ho imaginava.
Ella va obrir-los finalment, i el va mirar amb una intensitat que no necessitava més paraules.
—Però la nata no.
Ell va riure baix, i aquella rialla va ser com una promesa.
—Aleshores —va dir ell—, continuem.
I la vesprada, que ja era càlida, es va convertir en una nit que no necessitava foc per encendre’s.