No sabríem dir-te quin dia vam començar a parlar d’adoptar. Potser no va ser un moment concret, sinó una suma de pensaments que cadascú ja portava dins des de feia temps. Abans de conéixer-nos, ja havíem pensat en l’adopció com una manera de formar família. No era una idea nova, sinó una llavor que ja estava plantada en cadascuna de nosaltres, esperant el moment de germinar.
Quan ens vam conéixer i vam començar a imaginar una vida compartida, aquell desig va tornar a aparéixer, però sense pressa. Primer vam viure l’aventura de ser mares per primera vegada. La nostra primera filla va arribar després d’un procés de fecundació in vitro, llarg i intens, ple d’esperes, d’esperances i també de pors. Quan va nàixer, vam sentir que el món s’havia fet més gran, més profund, més nostre.
Amb el temps, aquella llumeta que teníem dins va tornar a encendre’s. No era que ens faltara res. Era que sentíem que teníem més per donar. Que l’amor no s’esgota, que es multiplica. I que potser hi havia una criatura en algun lloc que ens estava esperant. No sabíem qui seria, ni quan, ni com. Però la idea de compartir la vida amb algú que ja té una història ens commovia profundament.
Recorde una nit en què, després de posar a dormir la nostra filla, ens vam quedar al menjador, amb una copa de vi entre les mans. Jo vaig dir, mig en broma, mig en seriós: “I si no som només tres?” Ella em va mirar amb una expressió que no oblidaré mai, una barreja de sorpresa, tendresa i una mica de por. No vam dir res més aquella nit, però la pregunta va quedar flotant en l’aire, com si haguérem obert una porta que ja no es podia tancar.
Pensàvem molt en com ho viuria la nostra filla. Vam parlar llargament sobre si se sentiria desplaçada, si entendria el que volíem fer. Un dia, mentre dibuixava a la taula del menjador, va dir: “M’agradaria tindre una germana, però no de la panxa. Una que ja estiga viva i que ens conega després.” Ens vam mirar. Potser ella ho havia entés abans que nosaltres. Potser el seu cor ja estava preparat.
Teníem dubtes, clar. Por de no saber fer-ho bé, de no estar a l’altura, de no entendre el dolor que pot portar una criatura que ha viscut massa per a la seua edat. Por de les mirades dels altres, de les preguntes incòmodes, de les ferides invisibles. Però també sabíem que l’amor no és perfecte. Només ha de ser sincer. I nosaltres volíem estimar amb sinceritat.
El dia que vam decidir tirar endavant, ho vam fer amb el cor en un puny. Aquell matí vam enviar un correu a l’entitat d’adopció. Era breu, senzill, però carregat de tot el que sentíem. “Som una família que vol créixer. Ens agradaria saber com començar.” I així va començar tot. Amb una frase curta, amb una esperança gran.
Prendre la decisió d’adoptar no és només voler una criatura. És voler compartir la vida amb algú que ja té camí recorregut. És obrir les portes de casa i del cor. I nosaltres, aquell dia, les vam obrir de bat a bat.