El Subcomandant Marcos és una de les figures més icòniques de la lluita social i política a Llatinoamèrica. Com a portaveu de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN), va aconseguir captar l’atenció mundial amb el seu discurs contra el neoliberalisme i la marginació dels pobles indígenes a Mèxic.
La seua aparició pública el primer de gener de 1994, coincidint amb l’entrada en vigor del Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord, va ser un acte de rebel·lió contra un sistema que excloïa les comunitats indígenes i perpetuava la desigualtat. Amb el seu pasamuntanyes i la seua pipa, es va convertir en un símbol de resistència, una veu que desafiava l’ordre establit i plantejava alternatives basades en l’autonomia i la democràcia directa.
El moviment zapatista va establir municipis autònoms en Chiapas, on les comunitats indígenes van començar a gestionar els seus propis recursos i a construir un model de govern diferent. Este experiment polític es va convertir en un referent per a altres moviments socials. Marcos no era només un líder guerriller, sinó també un mestre en la narrativa política. Els seus comunicats, carregats de metàfores i referències literàries, captivaven tant activistes com intel·lectuals i el seu estil era comparat amb el del Che Guevara.
La resistència zapatista no es limitava a una lluita armada, sinó que també tenia una dimensió cultural i social. Les comunitats van posar en marxa escoles, cooperatives i centres de salut per garantir un desenvolupament autònom. Estes iniciatives demostraven que la revolució no necessitava basar-se en la presa del poder estatal, sinó que podia construir alternatives des de la base.
Amb el temps, Marcos va anar reduint la seua presència mediàtica. En 2014, va anunciar que abandonava el seu nom de guerra i adoptava el de Subcomandant Galeano, en homenatge a un company assassinat. Este canvi simbolitzava que el moviment zapatista continuava més enllà d’una figura concreta i reafirmava que la lluita no depenia d’una sola persona.
El EZLN ha impulsat la Llei Revolucionària de Dones, un document que establix principis per garantir la participació femenina en la lluita zapatista. Esta llei reconeix el dret de les dones a decidir sobre el seu cos, a participar en la política i a ser respectades dins de les comunitats. A més, el moviment zapatista ha denunciat la violència de gènere i ha treballat per erradicar les pràctiques discriminatòries dins de les comunitats indígenes.
Una de les figures més destacades ha sigut la Comandanta Ramona, una líder indígena tzotzil que va jugar un paper clau en la revolta zapatista. La seua participació va ser decisiva en la defensa dels drets de les dones dins del moviment i en la construcció d’un discurs que reivindicava la igualtat de gènere.
Les dones zapatistes han sigut protagonistes en la creació de cooperatives i estructures autònomes, contribuint a la construcció d’una societat més justa i equitativa. La seua implicació ha sigut essencial per a consolidar un model de vida basat en la solidaritat i la resistència davant del sistema capitalista i patriarcal.
La presència de les dones en el EZLN ha demostrat que la revolució no pot ser completa sense la participació activa de totes les persones. La seua lluita ha sigut un exemple de resistència i de construcció d’un futur més just i equitatiu per a les comunitats indígenes i per a la societat en general.
Encara que la influència mediàtica de Marcos ha disminuït, el seu impacte en la lluita pels drets indígenes i contra el neoliberalisme continua vigent. La seua crítica al capitalisme global i a la concentració del poder ressona en molts sectors de la societat.
El moviment zapatista ha sobreviscut a la desaparició mediàtica de Marcos, demostrant que la lluita no depenia d’una sola persona, sinó d’una comunitat organitzada i compromesa amb els seus principis.
La seua influència es pot veure en moviments com el feminisme comunitari, l’ecologisme radical i les lluites per l’autonomia dels pobles indígenes en altres parts del món.
El zapatisme també ha influït en el moviment antiglobalització, especialment en les protestes contra institucions econòmiques que perpetuen la desigualtat. Les seues crítiques als tractats de lliure comerç han servit com a referència per a altres lluites contra les polítiques econòmiques neoliberals.
A més, el EZLN ha establit xarxes de solidaritat amb grups europeus, promovent trobades internacionals i intercanvis d’experiències. Esta connexió ha permés que la seua influència transcendisca més enllà de Mèxic i arribe a altres regions del continent.
El seu enfocament en la cultura i l’art com a eines de resistència també ha tingut un impacte significatiu. En diversos països llatinoamericans i europeus, artistes i col·lectius han adoptat la filosofia zapatista per denunciar les injustícies socials i promoure la consciència política a través de la creativitat.
El zapatisme ha inspirat col·lectius anarquistes, ecologistes i feministes que busquen formes d’organització horitzontals i autònomes. La seua aposta per l’autogovern i la democràcia directa ha sigut adoptada per moviments que defensen la sobirania popular i la descentralització del poder.
En Europa, moviments socials han incorporat estratègies inspirades en el zapatisme, utilitzant la desobediència civil i la protesta pacífica per enfrontar-se a la repressió i les injustícies sistèmiques.
El zapatisme ha demostrat que la resistència pot adoptar múltiples formes i que la lluita per la justícia pot anar més enllà de les fronteres. Ha sigut capaç de generar un moviment global de solidaritat, connectant amb persones que busquen alternatives a les estructures de poder tradicionals.
El seu llegat continua viu, recordant-nos que un altre món és possible i que la construcció de societats més justes i equitatives depén de la capacitat de les persones per organitzar-se i reivindicar el seu dret a decidir sobre les seues vides i els seus territoris.