L’acord comercial entre la Unió Europea i els països del Mercosur ha tornat a situar-se al centre del debat públic, i no és per casualitat. Cada vegada que aquest tractat ressorgeix, ho fa carregat de dubtes, d’ombres i d’una sensació creixent que s’està jugant amb el futur de milers de persones que viuen del camp, amb la salut dels ecosistemes i amb la capacitat real de la ciutadania per decidir quin model econòmic vol per al seu territori. No estem davant d’un simple document tècnic ni d’un intercanvi comercial neutre. Estem davant d’un acord que pot alterar de manera profunda l’equilibri agrícola, ambiental i social de territoris com el valencià, on la terra no és només un sector productiu, sinó un element identitari, cultural i de cohesió.
El problema de fons és que aquest acord s’ha impulsat amb una lògica que prioritza els interessos de grans corporacions i mercats globals per damunt de les necessitats de les persones que treballen la terra cada dia. Les llauradores i els llauradors valencians, així com les persones ramaderes, fa anys que denuncien que la competència internacional és cada vegada més ferotge i menys justa. No perquè tinguen por d’obrir-se al món, sinó perquè saben perfectament que no totes les regles del joc són iguals. Mentre ací es compleixen estrictes normatives mediambientals, fitosanitàries i laborals, en molts països del Mercosur es permet l’ús de productes fitosanitaris prohibits a la Unió Europea, es toleren pràctiques que degraden el sòl i es manté un model agroindustrial que accelera la desforestació i la pèrdua de biodiversitat. Acceptar un acord que facilite l’entrada massiva de productes agrícoles i carnis produïts sota aquestes condicions és, senzillament, condemnar el nostre camp a una competència impossible.
La qüestió no és només econòmica, encara que l’impacte econòmic siga evident. La qüestió és també moral i política. Quin sentit té exigir a les persones productores valencianes que complisquen normes estrictes, que invertisquen en sostenibilitat, que assumisquen costos elevats per garantir aliments segurs i respectuosos amb el medi ambient, si després s’obrin les portes a productes que no han hagut de complir res d’això? Quin missatge s’està enviant a la ciutadania quan es diu que cal apostar per una agricultura sostenible i de proximitat, però al mateix temps es negocien tractats que afavoreixen models productius destructius i deslocalitzats? La incoherència és tan gran que resulta difícil no veure-hi un menyspreu profund cap a les persones que sostenen el territori amb el seu treball.
A més, el procés de negociació d’aquest acord ha estat marcat per una opacitat preocupant. Les decisions s’han pres lluny dels parlaments, lluny de les organitzacions agràries, lluny de les persones consumidores i lluny de qualsevol mecanisme de control democràtic real. S’ha actuat com si el futur del camp europeu fóra una qüestió tècnica que només poden decidir uns pocs despatxos, quan en realitat afecta directament la vida de milions de persones. Aquesta falta de transparència no és un detall menor. És un símptoma d’un model de governança que cada vegada escolta menys la ciutadania i que confon l’interés general amb l’interés de les grans corporacions exportadores.
El País Valencià és un territori especialment vulnerable davant aquest tipus d’acords. La nostra agricultura és diversa, especialitzada i sovint basada en petites i mitjanes explotacions familiars que no poden competir amb macroexplotacions que produeixen a costos molt més baixos gràcies a condicions laborals precàries, a l’ús intensiu de químics o a la destrucció de boscos tropicals. Quan es parla de Mercosur, no es parla només de comerç. Es parla de milions d’hectàrees de selva arrasades per fer lloc a la soja o a la ramaderia extensiva. Es parla d’un model que accelera la crisi climàtica i que posa en perill la supervivència de comunitats indígenes i ecosistemes únics. Acceptar aquest model és, en certa manera, fer-se còmplice d’una destrucció que després pretenem combatre amb discursos europeus sobre sostenibilitat.
Però el problema no és només el que passa allà. El problema és també el que passa ací. Cada vegada que un acord com aquest avança, el camp valencià retrocedeix un poc més. Les persones productores veuen com els seus costos augmenten, com els preus que reben continuen sent insuficients i com les institucions europees els demanen sacrificis que després no es veuen reflectits en cap protecció real. És com si es volguera que el camp europeu siga sostenible només sobre el paper, mentre en la pràctica es deixa que el mercat global marque les regles. I aquestes regles, ja ho sabem, no solen tindre en compte ni la justícia social ni la protecció ambiental.
La defensa d’una agricultura justa, segura i sostenible no és un caprici ni una consigna buida. És una necessitat urgent. El camp valencià no pot continuar suportant la pressió d’un mercat que premia qui produeix més barat encara que siga a costa de destruir boscos, contaminar rius o explotar persones treballadores. Tampoc pot continuar assumint que les institucions europees prenguen decisions que afecten directament la seua supervivència sense comptar amb la seua veu. La sobirania alimentària no és només un concepte teòric. És la capacitat real d’un territori per decidir què produeix, com ho produeix i amb quins criteris. I aquest acord, tal com està plantejat, va en la direcció contrària.
És important recordar que la ciutadania europea ha expressat en múltiples ocasions la seua preocupació per la sostenibilitat, pel canvi climàtic i per la justícia social. Les persones consumidores volen aliments sans, volen saber d’on venen els productes i volen que la seua compra no contribuïsca a destruir el planeta. Però aquesta voluntat xoca frontalment amb acords comercials que prioritzen el volum i el benefici immediat per damunt de qualsevol altra consideració. És com si existira una doble moral: d’una banda, es demana responsabilitat individual a les persones consumidores; de l’altra, es negocien tractats que anul·len qualsevol esforç col·lectiu per avançar cap a un model més just.
Per això és tan important alçar la veu ara. No es tracta de tancar fronteres ni de demonitzar altres països. Es tracta de reclamar regles del joc justes, transparents i coherents amb els valors que Europa diu defensar. Si ací no es permet l’ús de determinats pesticides perquè són perillosos per a la salut i per al medi ambient, no té cap sentit permetre l’entrada de productes que sí que els utilitzen. Si ací es demana a les persones productores que respecten el benestar animal, no es pot acceptar carn produïda en condicions que no complixen aquests estàndards. Si ací es parla de lluita contra el canvi climàtic, no es pot signar un acord que incentive la desforestació massiva.
Aturar l’acord UE–Mercosur no és un gest de tancament, sinó un acte de responsabilitat. És dir que el comerç internacional ha de respectar uns mínims ètics i ambientals. És defensar que la sostenibilitat no pot ser només un eslògan, sinó una condició imprescindible. És protegir el futur del camp valencià i de totes les persones que hi treballen. És apostar per un model agrícola que cuide la terra, que genere ocupació digna i que garantisca aliments segurs i de qualitat.
També és una oportunitat per repensar el paper de la Unió Europea en el món. Europa no pot continuar presentant-se com un referent en drets humans i en sostenibilitat mentre signa acords que van en direcció contrària. La coherència és imprescindible si es vol mantindre la credibilitat. I aquesta coherència passa per escoltar les persones productores, les organitzacions ecologistes, les persones consumidores i totes aquelles veus que reclamen un model més just i equilibrat.
El País Valencià té molt a dir en aquest debat. Som un territori amb una llarga tradició agrícola, amb un patrimoni agrari que forma part de la nostra identitat i amb un teixit productiu que ha sabut reinventar-se moltes vegades. Però també som un territori que ha patit les conseqüències de decisions preses lluny, sense tindre en compte la nostra realitat. Per això és fonamental que la societat valenciana alce la veu, que les institucions locals i autonòmiques siguen clares i que es defense amb fermesa un model agrícola que pose les persones i el territori al centre.
L’acord UE–Mercosur no és inevitable. No és una força de la natura. És una decisió política. I com a tal, pot ser revisada, aturada o replantejada. Però això només passarà si hi ha pressió social, si hi ha debat públic i si hi ha una defensa clara del que està en joc. I el que està en joc és molt més que un intercanvi comercial. És el futur del camp valencià, la salut dels nostres ecosistemes i la capacitat de decidir quin model de societat volem construir.
Per això cal dir-ho amb claredat: aquest acord, tal com està plantejat, no és acceptable. No ho és per a les persones que treballen la terra, que veuen com cada vegada tenen més dificultats per mantindre les seues explotacions. No ho és per al medi ambient, que necessita mesures valentes i coherents, no acords que incentiven la destrucció. No ho és per a la ciutadania, que mereix transparència i respecte. I no ho és per a un territori com el valencià, que ha demostrat una vegada i una altra que la sostenibilitat i la qualitat poden anar de la mà.
La defensa d’una agricultura justa, segura i sostenible no és només una reivindicació sectorial. És una aposta de futur. És entendre que la terra és un bé comú, que la sobirania alimentària és una garantia de llibertat i que el respecte al medi ambient és una obligació moral. És, en definitiva, una manera de dir que no volem un futur dictat pels interessos d’uns pocs, sinó un futur construït entre totes i tots, amb criteris de justícia, equitat i respecte.
Aturar l’acord UE–Mercosur és un primer pas. El següent és construir alternatives que posen la vida al centre, que valoren el treball de les persones productores i que garantisquen que el comerç internacional no siga una amenaça, sinó una oportunitat. Però aquesta oportunitat només serà real si es basa en la igualtat de condicions, en la protecció del medi ambient i en el respecte als drets humans. Tot el que no siga això és tornar a caure en els errors del passat.
El camp valencià mereix un futur digne. I aquest futur no pot passar per acords que el condemnen a competir en desigualtat, que posen en risc la seua viabilitat i que ignoren la seua importància social i ambiental. Per això cal dir-ho sense por: l’acord UE–Mercosur ha d’aturar-se. I cal fer-ho ara, abans que siga massa tard. Per la terra, per les persones que la treballen i per totes les generacions que vindran.