Enric Valor, constructor de la memòria col·lectiva del País Valencià, no fou només un escriptor de rondalles o un gramàtic meticulós: fou, sobretot, un enllaç entre la llengua i la terra, un pont que ens permet travessar el riu del temps sense perdre ni una miqueta d’allò que ens fa ser nosaltres. En un país sovint desmemoriat, on la pressa moderna tendeix a esborrar els contorns fins i tot de les muntanyes familiars, Valor ens ha donat el mapa. I aquest mapa no és fet de línies rectes, sinó de camins de pols, d’aigües que parlen, de gegants que ressonen en l’alè dels pins, de mares de peixos que ens confien la saviesa antiga, d’herois menuts que aprenen a negociar amb dimonis i laberints. Enric Valor és, en el cor de la nostra cultura, el narrador que no va voler deixar que el fil es trenqués. I per això la seua obra, i el seu gest, són un acte radical de supervivència: salvar la llengua per salvar la memòria, salvar la memòria per salvar el país.
Llegir les Rondalles valencianes de Valor és sentir que la terra ens mira des de cada pàgina. Quan La mare dels peixos emergeix de les aigües amb un alè de misteri que no caduca, ens recorda que el País Valencià és un litoral que sap parlar, un territori que, si volem, encara pot explicar-nos les històries que el fan viu. No és casualitat que la maternitat que ix de la mar porte en la seua veu la capacitat de donar i transformar: la mar crea, la llengua crea, la tradició crea. Valor —com a recollidor, com a reescriptor, com a mestre del detall— entén que el poder de la faula és un poder de contagi. Les seues rondalles no es limiten a “ser boniques”: ens ensenyen a pensar, a sentir, a parlar. Ens ensenyen que el valencià no és només una forma de dir les coses, sinó una forma compartida de saber-les.
Hi ha qui dirà que aquestes històries només són per a infants, que el món gran demana altres codis. Però El dimoni fumador, amb la seua ironia i la seua amenaça, ens indica que l’astúcia popular és una escola d’adults. Les trames que Valor rescata i reescriu no són anècdotes folklòriques, sinó enginy col·lectiu: com s’esquiva el poder injust, com es discuteix el destí, com es fa lloc a la llibertat en una vida que sembla segellada per forces majors. En cada passatge on els personatges negocien amb allò extraordinari, des d’El gegant del romaní fins a El castell d’entorn i no entorn, els lectors aprenem que el territori mític és una metàfora del territori real. El gegant és la muntanya, el romaní són els aromes que no s’han perdut del tot, el castell inasible és el país en construcció que es veu i no es veu: existeix si el volem mirar, s’esvaeix si l’abandonem.
Enric Valor ens ensenya, amb una calma d’artesà, que la llengua és més que una gramàtica: és una casa. Casa que es construeix amb parets de paraules, amb claus lèxiques, amb finestrals d’expressions que deixen passar el paisatge. Ell —lexicògraf, gramàtic, narrador— convoca totes les disciplines en una sola erótica de la cura. Quan arregla una frase, no fa de censor; fa de jardiners de les veus. La semàntica que ell acarona és la semàntica d’una comunitat que vol dir-se a si mateixa amb precisió, amb música, amb memòria. Les rondalles són manual d’ús del valencià, sí, però també manual d’ús del món en valencià. Hi ha verbs que oloren a llenya, noms que porten la terra en la boca, adjectius que són brisa o ferritja. En cada pàgina, s’hi planta una llavor.
La seua tasca és reivindicació sense estridències: fer que la llengua siga habitat, fer que la terra siga contada. A través de Valor, el Camp de Morvedre s’allarga fins a la Marina, la Plana conversa amb l’Horta, el Comtat fa senyals a la Ribera, i tot plegat es recompon com qui plega un llençol antic que ha resistit tantes bugades. Així és com es construeix la memòria col·lectiva: amb històries que no oposen comarca a comarca, sinó que les entrellacen; amb una sintaxi que fa família entre llocs, amb una prosòdia que reuneix temps. Valor no diu “vosaltres” o “ells”; diu “nosaltres”, i ho diu amb un plural que no és deslleial: inclou sense uniformar, suma sense imposar, recorda sense congelar.
Quan llegim El taüt de coure, hi trobem l’enigma del passat tancat i la pregunta sobre què fem amb el llegat: obrim-lo, el respectem, el reutilitzem? Valor no és un fetitxista del vell; no idealitza el món antic. El que fa és sorprendre’s pel seu enginy, aprofitar el seu ritme, convertir-lo en pedagogia contemporània. La ronda com a forma —aquell itinerari narratiu que recomença, que gira, que prova camins— és també una política de la cultura: mai no renunciem a tornar a començar, a reformular, a barrejar. El país, com el conte, demana retorns. I cada retorn és nova llum sobre un rostoll que semblava sec.
En El gegant del romaní, la força que sembla invencible és domada per la intel·ligència i la constància. Ens parla d’una economia emocional que va més enllà del tremolor que provoca la grandesa: el gegant s’escolta i s’entén, la naturalesa té una clau si la llengua la pronuncia amb respecte. Aquesta metamorfosi —del temor a la complicitat— és la pedagogia de la terra. Valor ens diu que el país no s’estima amb proclames buides, ni amb banderes que no tensen la trama diària de les vides; s’estima aprenent a parlar-li, aprenent a escoltar-lo, aprenent a fer-nos lloc a la seua llum sense voler posseir-la. Això és dir “llengua, terra, sentiments” com qui diria “pares, fills, veïns”.
Una de les virtuts de Valor és recuperar la dignitat literària de la gent corrent. Els protagonistes de les rondalles no són prínceps de palau, sinó parelles de feina, criatures que fan camí, dones que negocien amb la sort, joves amb gana d’entendre el món. Quan Iaraní camina entre el possible i l’impossible, ens recorda que la identitat valenciana és un sender entre realisme i meravella, entre treball i somni. No hi ha grandesa sense arrels, no hi ha futur sense una gramàtica de la memòria. Iaraní sap que els límits poden ser transitats, però que cal fer-ho amb paraules que ens agafen la mà: cada sintagma és una pedra segura, cada conte una guia.
Aturar-nos en aquestes històries és fer política des de la delicadesa. Enric Valor, amb la seua escriptura neta, directa, controlada en la complexitat, ens empeny a dir el valencià en veu alta. L’article determinat d’ací no és el mateix que el d’allà, els pronoms febles tenen música de llaüt, les locucions fan olor de tarongina. I aquesta especificitat —la diferència que no renuncia al comú— és el que fa que una comunitat existisca amb claror. Valor ens demana responsabilitat: la llengua no és una joguina, és una obra compartida. Cal cultivar-la amb tenacitat, cal fer-la servir sense vergonya, cal fer-la créixer en l’escola, al carrer, en la faena, en les bandes que toquen al port i en les converses de plaça on se salvava el món abans que arribaren els telèfons.
El castell d’entorn i no entorn és, si es vol, la metàfora perfecta del país que es difumina si no l’anomenem. Un castell que hi és i no hi és, un edifici de l’imaginari que depèn del nostre acte de fe lingüístic i cultural: d’entorn, si parlem; no entorn, si callem. Valor, amb una paciència de sastre, cus als nostres dies la necessitat d’escoltar la literatura oral com una física del paisatge. Quan saps dir el nom de les coses —aquell repertori de flora, de faena, de costums— el món es repara. Quan abandonem els noms, el món es trenca. El valor de Valor és arreglar aquesta escletxa amb contes que no són caprici, sinó arquitectura del sentit.
Hi ha una alegria austera en les rondalles, una felicitat que no embogeix, que travessa la fam, la feina, la carència, l’enyor. Aquesta alegria és l’equivalent sentimental de la sobrietat valenciana: fer molt amb poc, fer festa amb parsimònia, fer bulla amb respecte. Les animetes que apareixen i passegen per l’ombra són memòria que pren forma delicada: no cal cridar per dir que estimem els nostres, no cal fer ostentació per honorar els morts i els vius. Valor ens dona una litúrgia civil, laica en el més noble sentit, on l’amor no necessita decorats; li basta amb una frase ben dita, amb un conte ben acabat, amb un gir de llengua que ens fa somriure.
La funció de Valor, al capdavall, és una funció de resistència. Resistència contra el suïcidi cultural, contra la desmemòria aplaudida, contra el provincianisme que confon modernitat amb renúncia. Les seues rondalles són modernes perquè són eternes; són contemporànies perquè encara ens parlen amb claredat. Quan les llegim, no fem arqueologia: fem retòrica de futur. La mare dels peixos continua oferint-nos opcions, ens continua exigint que triem amb cura; El dimoni fumador ens continua advertint que els pactes amb la comoditat tenen preu; El gegant del romaní ens continua confirmant que la natura té una gramàtica que la ciutat ha d’aprendre. Aquesta vigència és un miracle discret: no cal fer escàndol per ser fonamental.
En aquest punt, cal reconéixer l’obra de Valor com una infraestructura cultural, tant o més important que un pont o un hospital. Perquè cura la llengua, perquè uneix un marge amb un altre, perquè minva el dolor de la fractura. Quan un xiquet aprén a dir les coses com toca, quan una família troba en una rondalla el fil per sopar plegats i conversar, quan una escola programa una lectura que no és de farcit sinó de columna vertebral, el país es fa més fort. Valor no és només patrimoni; és ferramenta. Pensem-lo com a pauta de treball: si cada barri, cada poble, cada colla troba en les seues històries el motor de la convivència, la política renova l’oxigen. I si la política renova l’oxigen, la llengua respira.
La dignitat que desprenen els seus contes ens obliga a una responsabilitat cívica. No podem continuar parlant de la llengua com si fora una molèstia o una excentricitat; no podem relegar-la al cap de setmana o a la intimitat. Enric Valor, que va fer gran el valencià des de la normalitat, ens posa davant del mirall: som capaços d’habitar la nostra llengua amb el mateix amor que posà ell? Som capaços d’escoltar la terra amb el mateix respecte que conté cada rondalla? La resposta no és una consigna, és una pràctica. Cal llegir-lo, cal dir-lo, cal fer-lo rodar. I cal exigir que les institucions —escoles, ajuntaments, mitjans— entenguen que la cultura no és un complement, és el teixit. Llavors, sí, la memòria col·lectiva es fa de debò.
Hi ha també la seua obra narrativa de llarg alé, que ens recorda que el món popular pot dialogar amb la novel·la més exigent. Però és en les rondalles on el seu impuls més radical es fa útil i clar: allí on la llengua es presenta sense embuts, on la terra es guarda en la gola, on els sentiments no s’empalmen de retòrica barata. Enric Valor ens ensenya que el cor no necessita ornaments quan té paraula; que el país no necessita uniformes quan té contes; que la identitat no necessita eslògans quan té memòria. Aquesta és la seua política: fer que la gent tinga històries que fer-se seues. És un municipalisme sentimental que travessa la geografia sense demanar permís, un federalisme del record que porta cada poble al centre.
En un temps de pantalles que acceleren i ens dispersen, la lectura d’El taüt de coure o d’El castell d’entorn i no entorn és un gest de resistència contra la distracció. Ens obliga a cuidar l’atenció, a construir significat amb paciència, a fer de la frase una casa on seure. I en seure, reconeguem que aquesta casa és compartida: en cada “nosaltres” hi ha una genealogia d’esforços, una seqüència de mestres i d’aprenents, una conversa que no s’acaba. Valor no romançà la tradició com a paisatge immòbil, sinó com a obra en curs. Per això la seua llengua és neta i viva: s’hi nota la correcció i s’hi nota el goig, s’hi nota la norma i s’hi nota la llibertat. Quina lliçó més clara i més necessària per a un país que encara dubta de si mateix.
Alerta, també, a la seua composició de l’èpica menuda: herois que no necessiten corones, gestes que es fan en jornades que esclafen la suor. Aquesta èpica quotidiana és el remei contra el fatalisme que ens va pessigollejant quan la ciutat creix sense preguntar-se qui és. Les rondalles són urbanitzables en el bon sentit: poden construir ciutadania. No perquè parlen de carrers i impostos, sinó perquè ens donen fonaments emocionals, càlculs d’empatia, contes morales que no fan sermons. Enric Valor no adoctrina; acompanya. I el seu acompanyament és tan fort que encara avui, en una classe, en una biblioteca, en una colla, pot renovar l’energia cívica amb una sola imatge: un gegant que cedeix, una mare que dona, un dimoni que fuma.
Per tot això, cal dir amb veu alta que Valor és patrimoni actiu. Ens hem d’oposar a la idea de la cultura com a trofeu decoratiu que es posa al prestatge i s’ens polsa dos voltes l’any. La cultura és ús, urgent i diari; és pa i aigua. El valencià és pa i aigua. La terra és pa i aigua. Els sentiments, pa i aigua. Enric Valor ens dona receptes que no caduquen. Fem-ne sopars, esmorzars, converses amb viure. I demanem que l’educació faça de les rondalles un eix vertebrador; que els mitjans les facen circulació natural; que els ajuntaments les posen en els carrers com qui planta arbres. No estem parlant d’un monument; estem parlant d’una manera de fer país.
Quan acabe una rondalla, sovint queda aquella llumeta que no s’apaga, com si un fil encara demanara dit i polze. És la llum que diu: continua. I aquest continua és un imperatiu moral. No podem deixar la memòria en mans del calendari. La memòria, com el romaní, es cuida. Com les animetes, es visita. Com la mare dels peixos, es respecta. Enric Valor ens ho ha deixat claríssim: la llengua és l’òrgan que permet que el país respire, i la terra és el cos on aquesta respiració se sent. Si desconnectem les dues coses, el país cau en síncope. Si les ajuntem, el país camina.
Llavors, fem-ho. Parlem en valencià amb la serenitat que desprén la seua prosa. Llegim amb constància. Reivindiquem sense rancor. Construïm sense pausa. Entenguem que la identitat no és un mur, és una casa amb portes obertes, però amb fonaments sòlids. I els fonaments, en la nostra cultura, tenen nom i cognom: Enric Valor. En ell, la rondalla no és passada, és brúixola; no és folklorisme, és política de l’ànima; no és evasió, és responsabilitat compartida. Diguem-ho sense por: Valor ens ha ensenyat a ser país. I ser país vol dir, entre altres coses, tindre una memòria que no demana perdó per existir, una llengua que no suplica per ser usada, uns sentiments que no s’amaguen per vergonya.
Quan tornem a escoltar El dimoni fumador burxant-nos l’oïda amb humor, quan Iaraní ens convida a creuar el límit, quan el gegant del romaní fa olor de muntanya i de casa, quan el castell d’entorn i no entorn se’ns fa present i fugaç, quan la mare dels peixos ens regala saviesa antiga per a problemes molt contemporanis, comprenem que Enric Valor ha bastit un pont que no ha de caure. És a les nostres mans mantindre’l: llimar-lo, repintar-lo, fer-lo travessable per a noves generacions que també tindran pressa, que també tindran dubtes, que també necessitaran una història on veure’s valentes i lliures. Perquè, al final, això és la memòria col·lectiva: una manera d’anar units, sense uniformar-nos, una manera de creure que el futur es pot escriure sense renunciar a la música que venim cantant des de fa segles.
Així que sí, diguem-ho clar: Enric Valor, constructor de la memòria col·lectiva del País Valencià, és un mestre que ens ha donat ferramenta per viure amb dignitat el que som. Les rondalles són la seua obra més visible, però també la seua promesa: si les fem nostres, si les fem córrer, si les fem viure, no hi haurà dimoni fumador capaç d’ofegar-nos, no hi haurà gegant del romaní que ens espante, no hi haurà castell d’entorn i no entorn que se’ns amague. Hi haurà, simplement, un país que parla, una terra que estima i uns sentiments que es diuen sense vergonya. I això, avui, és revolucionari.